Emocions
Aquesta és
la noticia que va arriba a nosaltres la darrere setmana:
La mort d'un
professor a l'institut Joan Fuster de Barcelona com a conseqüència de l'atac
d'un alumne de tretze anys ha colpit la comunitat educativa catalana en
particular i la societat en general.
Els fets resulten especialment dolorosos
perquè hi ha deixat la vida un profesional de la docència i perquè s'han
produït en un entorn tan sensible com és el de l'adolescència.
No serà senzill
superar aquest drama ni per al centre educatiu on ha passat aquesta desgràcia
ni per a l'entorn escolar català.
Davant això no hi ha cap dubte que, el suport a les famílies afectades ha
de ser sincer i amb respecte, a el menor i la seva família s’ha de donar les
eines necessàries per portar a terme el tractament adient que pugui necessitar.
I l’assessorament necessari!
La segona
actitud que cal adoptar davant d'un cas com aquest, indiscutiblement un fet
aïllat i imprevisible, és intentar extrapolar-ne generalitzacions, conclusions
tremendistes i distorsions que no ajuden gens a mantenir la serenitat
imprescindible per tractar aquest cas i mantenir-lo, justament, en l'àmbit de
l'excepcionalitat.
Caldrà fer un exercici d'anàlisi reposat defugint els
maximalismes que puguin repercutir en l'adopció d'accions preventives i de
protecció a les aules que puguin acabar sent més perjudicials que els mals que
pretenen evitar. El dolor davant d'uns fets així ha de convidar a la reflexió,
la serenor i la calma, imprescindibles per actuar amb seny.
Aquest punt es el que més ens ha de preocupar, tots en pensant:
Com no s’ha pogut detectar
abans d’ arribar a aquest fet?
La manca d’ informació de les malalties
mentals; la manca de coneixement real alhora de diferencià un infant amb un
problema que podríem anomenar “normal”, de cada dia, d’un problema degut a una
possible malaltia mental. Una pressió absoluta envers les situacions que havia de controlar.
Com i Quan en
d’ actuar? Rebrem el suport necessari per avaluar la situació sense
alarmes.
Els educadors a les escoles i els pares
a casa, hauríem de poder diferencia
això, amb unes pautes senzilles i
comunes.
Tenie eines, hàbits que ens guien per poder-ho diferencià.
Hauríem de mirat de no alarmar-nos,
però, no pot caure en l’ oblit.
Durant aquesta setmana, en vist
diferents comentaris envers aquest fet, a les xarxes socials, crec que un
concretament és molt significatiu...
Conversa d'un pare amb el seu fill.
"Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l'Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge.
Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l'escrit amb un "Benvolgut Sr. professor".
"Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l'Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge.
Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l'escrit amb un "Benvolgut Sr. professor".
Quan el meu fill ho ha llegit s’ha
quedat esbalaït i m’ ha preguntat perquè escrivia un simple justificant amb
tanta correcció, ja que solament era pel “ profe”.
I li he respost el següent:
_ Benvolgut fill, possiblement, un
mestre, és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte,
ja que d’ell depèn que en el futur siguis una persona educada i amb
coneixements.
D’ell depenen, també, els
presidents de govern i qualsevol altra professió. Per les seves classes han
passat totes les persones que ens trobarem a la nostra vida.
President del govern pot ser qualsevol, com
pots veure en els últims temps.
Mestres només poden ser uns pocs,
únicament els disposats a portar una vida de lliurament i esforç, inculcant
valors i coneixements al ben més preuat d’un pare: que és els seus fills.
Tots el dies cedeixo el meu lloc al
mestre, durant part del dia, perquè col·labori amb la teva educació, però mai
permetria que un president del govern ho fes.
És per això, que li demostro
respecte, i afecte. Si aquest justificant fora per un president del govern
segurament ni l’escriuria.
M’ha mirat somrient, i m’ha dit:
“tens raó”
Aquesta explicació d’aquest pare es força significativa,
Com a pares hauríem de transmetre respecte als infants, respectar sempre als educadors dels nostres fills, el respecta es la base de
totes les relacions, però, en la tasca d’educar a un fill, el respecte i la
comunicació es fonamental, la confiança entre els pares i els educadors és
essencial.
Per un pare poder
transmetre les seves inquietuds envers la relació amb el seu fill a l’
educador, persona qualificada que coneix
el seu fill, i pot afavorir la relació entre pare i fill, li donarà confiança i
tranquil·litat.
Com educador, poder
parlar directament amb el pares, amb sinceritat i respecte, poder donar
coneixements amb la tranquil·litat del suport dels pares, amb respecta i
confiança, li ajudarà sentir-se més acte per educar a l’infant.
Aquesta relació
facilitarà l’aprenentatge de l’infant, li donarà confiança, seguretat,
tranquil·litat, li transmetrà respecta per els seus referents i els iguals.
Infants i Educació
Els
infants s’eduquen en dos contextos diferents (família i centre educatiu) i, de
vegades, un tercer d’activitats
extraescolars.
Per tant,
l’educació dels infants és una tasca compartida entre els pares, mares i els
professionals que els atenen als centres educatius formals, no formals,
assistencials o qualsevol altre tipus de servei que puguin oferir els educadors
i educadores infantils.
Els
pares i mares són els principals agents socialitzadors, l’educador ha de fer
arribar els coneixements que va obtenint del seu fill, l’equip educatiu ha de fer partícip els pares
de les seves propostes i projectes educatius.
Haurien
d’estar d’acord que les relacions família i el centre educatiu han de ser
fluides i s’han de desenvolupar en un clima cordial i de mutu enteniment.
Però això
no passa sempre.
La relació entre els pares i els educadors, si bé és molt necessària, de vegades resulta
difícil. En lloc de col·laborar plegats en l'acompanyament de l'infant entrem en barreres de "poder" que perjudiquen el sà desenvolupament de l'infant envers les seves relacions i el seu aprenetatge.
Una de les dificultats ve donada pel fet de tenir una ideologia diferent
sobre com s’ha d’educar.
Que la perspectiva educadora d’una família i la d’una
escola siguin més o menys properes, depèn, en part, del la mesura en què els
progenitors han tingut la llibertat de buscar i triar el lloc que els sembla
més adient per a l’educació dels seus fills, però també depèn, en una altra
part, de si una escola o un centre educatiu no formal es capaç d’obrir-se cap
afora i d’explicar la seva línia educativa.
Així, hi ha pares que no entenen aspectes del procés educatiu de la
infància, per exemple, que la vida quotidiana pot ser realment educativa pels
seus fills i poden crear tensió amb les educadores si els veuen sortir del
centre amb taques, amb la cara pintada o no troben bé que surtin al pati
l’hivern. (exemples)
Una altra font de dificultats prové del poc interès d’alguns pares pel que
succeeix a l’escola: els pares i mares que només apareixen pel centre per
deixar i recollir el fill o la filla no estan interessats en el seu
funcionament i es mostren indiferents a les orientacions que reben de l’equip
educatiu, dificulten la comunicació imprescindible que ha d’existir entre la
família i el centre.
Hi ha vegades en què l’actitud distant d’alguns pares i mares és degut a
la timidesa, un fet que els educadors han d’entendre a l’hora que han de trobar
canals de comunicació que motivin els pares a participar més activament en els
assumptes de l’escola.
Un altre focus de dificultat són els sentiments de culpa que provoca el fet
de desprendre’s del seu fill:
Avui dia és molt freqüent que els pares portin
els fills a una escola bressol més per necessitat o exigències de la feina que
amb un convenciment del benefici educatiu que se’n pot derivar.
Aquesta
situació la poden viure amb inseguretat, ja que no saben si fan el que és
correcte, i amb culpabilitat (encara que sigui de forma inconscient) per no
complir el paper tradicional d’una “mare” que es queda a casa ocupant-se del
seu fill.
Quan l’infant presenta, a més,
alguna dificultat, sovint pensen en veu alta que tot això “no passaria si
pogués estar més temps amb ell”.
Com educadora Infantil, sempre he valorat molt, la importància de
l’acolliment, de pares i infants a l’ escola, transmetre’ls confiança es
essencial, per facilitar la comunicació i evidentment la relació.
Aquesta mena
de sentiments de culpa i de no estar fent el que és el correcte, pot fer viure
l’escola amb angoixa.
A
vegades els pares poden sentir por de perdre l’afecte del seu fill.
Temen que
l’infant s’ho passi millor al centre educatiu que a casa, però alhora
necessiten que el nen estigui bé perquè se l’estimen.
Aquesta actitud de
contrarietat, dificulta la relació amb l’educadora i els fa viure penosament el
moment en què han de deixar el seu fill o filla al centre, tal com es pot
observar en aquelles mares i pares que allarguen el comiat fins que el seu fill
no comença a plorar, o d’altres que, si l’educador no està atent, se’n van
sense acomiadar-se quan la seva filla no els veu.
El moment del comiat ha de ser natural i afectiu, donar
el bon dia al mestre, fer el petó a l’ infant, desitjant-li un bon dia, i fins desprès, crearà un dia estable sense
angoixes, per l’infant i per els pares, fen així la tasca dels educadors més
tranquil·la i fàcil.
Cal canviar la manera de pensar, per aceptar que l'infant interactua en aquest món envers les relacions que coneix a l'escola, alhora que aprèn.
Una altra font de dificultats és la desconfiança
respecte de la professionalitat dels educadors i les educadores:
És normal que els pares sentin angoixa quan han de deixar els seus fills
a càrrec d’altres persones, que tinguin por que no estiguin prou ben atesos o
que dubtin de la competència dels educadors.
Aquests sentiments poden provocar hostilitat i reaccions molestes.
Hem
de comprendre que és l’angoixa la que els mou a tenir aquest comportament i, en
conseqüència, hem de procurar mantenir una actitud relaxada i tranquil·la que
ajudarà molt a resoldre els conflictes quotidians. 
Programes de prevenció Els canvis esdevinguts les darreres dècades a la societat catalana, com els
darrers avenços tecnològics, els canvis en les tendències demogràfiques
–produïts en gran part pel fenomen creixent de la immigració–, els canvis en
les estructures familiars i el desconcert entre el nou paper que desenvolupen
els homes i les dones a la societat actual han fet que les mancances, en el
sistema de valors, en les actituds i en els comportaments de molts dels
infants, sigui un dels principals problemes amb què s’enfronten.
Ens cal entendre que des de ben petits, cal iniciar aquest procés d'integració i participació, en tot l'entorn que forma part de l'educació dels infants, per poder assolir hàbits de benestar.
De vegades, els pares i les mares es veuen superats en les seves
possibilitats quan es tracta d’educar, criar i fer-se càrrec dels fills en un
món sotmès a canvis tan vertiginosos.
El problema esdevé encara més greu en el
moment en què des de les famílies també han de sorgir les respostes a les noves
demandes i necessitats dels infants.
Si tothom està d’acord en que el primer agent de socialització de l’infant
són els pares i les mares, i es constant que a tots dos els manquen certs
recursos en les diferents tasques que duen a terme amb els infants, cal ser
conscients que si es vol millorar la situació dels infants i la situació de la
societat, haurem de treballar conjuntament tots els agents socialitzadors
implicats, col·laborant-hi i donant-nos mútuament suport.
Els plans de prevenció que es portaran a terme, s’han de dissenyar tenint
en compte l’entorn més proper des infants (barri, població, on viuen) i han de
tenir com a finalitat donar suport a les famílies en la cura i educació dels
infants.
És important conèixer aquells nous serveis que contribueixen a donar suport
a la tasca educativa que tenen encomanada pares i mares d’infants menors de
tres anys. Són serveis que van sorgir a partir de projectes creats en el si
dels ens locals més propers als ciutadans, és a dir, els ajuntaments i, més en
concret, en els sí de les àrees de serveis socials dels ajuntaments, amb el
suport d’altres administracions públiques com, per exemple, el Departament
d’Ensenyament.
En aquest grup de serveis es troben els espais-familiars i els espais
de trobada.
Molts dels projectes que treballen en aquesta línia de treball amb les
famílies van sorgir com a conseqüència de les situacions de risc que patien
alguns infants, amb la intenció d’evitar-les des del treball amb les
famílies.
Però en l’actualitat,
encara que es continua treballant amb col·lectius de risc, la tendència és que
aquests dos serveis –un espai de trobada i un espai familiar– s’apropin a
ciutadans de tota mena.
Es busca que pares i mares d’un nucli de població coincident puguin trobar
un espai on compartir les seves experiències amb els seus “veïns” i “veïnes”,
amb suport professional.
Programes orientats
a pares i mares i fills
Hi ha un grapat de programes i serveis orientats a treballar conjuntament
amb les famílies i els infants. Es tracta de programes que pretenen col·laborar
en la tasca que duen a terme les famílies d’educar els seus fills, ja que la
inclusió de la família en qualsevol programa adreçat a la infància és
imprescindible per garantir-ne l’èxit.
La pedagoga Montserrat Jubete parla de
dues tipologies de models d’intervenció amb infants, orientats a les famílies:
- Els programes que confien en la competència de les famílies a l’hora de prendre cura i encarregar-se de l’educació dels seus fills, i entenen que la família té prou competència i, que totes les pràctiques que duen a terme per aconseguir-ho, en principi, són acceptables.
- Els programes que desconfien de certes pràctiques de les famílies i entenen que les pràctiques coincidents amb les de les famílies de la cultura dominant són les més idònies per procurar una bona educació als infants.
Entre el primer grup de programes
destaquen els espais familiars i els espais de trobada, que són
aquells dos tipus de programes que analitzarem amb més detall.
I entre el segon
grup de programes hi ha algunes escoles de pares.
Els objectius generals que des d’aquests programes es dissenyen
pretenen:
- Donar suport als pares i les mares en l’exercici de les seves funcions parentals, i potenciar una relació amb els infants que faciliti el creixement de tots dos i garanteixi la protecció, l’educació i estabilitat emocional dels infants.
- Crear un espai pels pares i les mares on es trobin a gust i experimentin la seva participació en el projecte global de l’entitat, i afavorir el diàleg sobre els temes que els preocupen i els interessen amb relació als seus infants.
- Possibilitar l’ampliació de les relacions familiars amb l’entorn social, al mateix temps que es reforcen els sistemes d’ajut mutu i afavorint la integració de les famílies amb més dificultats socials.
- Afavorir el coneixement mutu i la convivència de famílies estrangeres i de famílies autòctones.
Tant en els espais familiars com en els espais de trobada hi
ha confiança, pels professionals que hi intervenen, en la competència dels pares
i mares com a primers educadors dels infants. Tots els agents que intervenen en
l’educació dels infants gaudeixen del mateix protagonisme, i gràcies a
l’intercanvi social es genera l’aprenentatge.
Espai familiar
L’espai familiar és un servei educatiu adreçat a infants entre 12 i 36
mesos –tot afavorint la seva socialització– i també a les famílies posant al
seu abast l’experiència d’educar els infants amb d’altres famílies i rebre
assessorament professional.
L’infant i la persona que l’acompanya assisteixen entre un i tres dies a la
setmana, segons el programa del centre al qual són adscrits, i formen part d’un
grup fix de deu a quinze parelles aproximadament.
Malgrat que l’infant pot acudir i romandre al centre acompanyat d’un
familiar o d’un adult de referència, que tant pot ser el pare, com la mare,
l’avi, l’àvia, o qualsevol altre parent o un cangur, principalment es tracta
d’un lloc de trobada i relació per a grups de pares acompanyats dels seus
infants.
Està
pensat com un espai on es juga i es relacionen petits i grans i, on, a més a
més, es poden compartir les experiències en la cura i l’educació dels infants.
La intervenció en l’espai familiar
està estructurada tant des del punt de vista de l’atenció a l’infant,
com a les seves famílies, com a tots dos alhora, ja que és on els
infants poden desenvolupar les seves capacitats a partir de diferents propostes
de joc, materials i joguines adequades a les seves necessitats, i, relacionar-se
amb altres infants i adults compartint espais, materials i activitats fora de
l’ambient familiar.
D’altra banda, les famílies poden compartir jocs amb els infants de forma
individualitzada, amb el seu fill o filla i compartint les seves descobertes, i
de forma comuna amb tots els altres infants i els seus progenitors.
Els pares poden també observar com juga i es relaciona el seu fill o filla
fora de l’ambient familiar, en un espai que ha estat dissenyat intencionadament
amb la finalitat educativa. Resulta molt profitós compartir l’experiència
d’educar l’infant amb altres famílies amb infants d’edats similars, i rebre
suport dels professionals en l’educació del fill.
En tot aquest treball, els educadors atenen tant els infants com les seves
famílies, i dinamitzen les activitats i els grups de debat organitzats pensant
en els pares i les mares. També potencien les competències i habilitats
familiars per tal d’incrementar la confiança de les famílies en la tasca
d’educar els infants a partir de la programació d’activitats de jocs per als
infants amb famílies o sense, així com durant els espais de temps dedicats a
les reunions amb les famílies en què poden detectar situacions, explicar
experiències i abordar temes importants.
Els professionals que intervenen en els espais familiars necessiten coneixements
teòrics sobre el desenvolupament integral dels infants i sobre la manera
d’arribar a les famílies.
Per aconseguir arribar a les famílies cal tenir
coneixements sobre dinàmiques de grup, i també dominar determinades
habilitats socials com: l’empatia, la sensibilitat i el respecte vers les
individualitats.
Les intervencions que realitzen els professionals, ja sigui en la
intervenció directa amb els infants, amb els progenitors o amb tots dos alhora,
estan estretament relacionades amb les seves funcions, que són:
- Acollir infants i adults.
- Observar-los.
- Escoltar-los.
- Informar-los.
- Realitzar funcions de contenció en casos excepcionals.
- Coordinació, col·laboració i cooperació amb altres professionals d’atenció a la infància –des de la educació, la sanitat o els serveis socials– que treballen al mateix territori.
Espais de trobada
El contingut de cada programa...
Es dissenya prenent
com a base les necessitats i els interessos de les famílies que participen,
gràcies a la coordinació entre els professionals i els serveis que intervenen.
Els espais de trobada són espais on els pares i les mares, juntament
amb els seus fills menors d’un any, poden compartir l’experiència de ser pares
i mares amb altres persones que es troben en la mateixa situació. Hi ha
professionals encarregats de donar-los suport i ajut en aquesta nova
experiència que afronten, molts cops per primera vegada.
A molts municipis de Catalunya s’estan posant en pràctica aquest tipus de
projectes adreçats a famílies que tenen fills menors d’un any.
Dins del bloc de tindrem un fill, seguirem
ampliant informació per orientar, ajudar ... tindremunfill.es A la web també podreu trobar el que necessiteu!
Aquest bloc el vaig inicià des de el fet de voler ser pares, com aconseguir-ho, com és un embaràs fins el naixement, l’ infància, el creixement i l’ educació.
També hi ha llibres que poden ajudar com:
Els nens, al igual que els adults, també estan tristos, tenen por,
estan enfadats, i necessiten sempre algú que els consoli, ja que en un infant
li és molt complicat entendre i controlar les seves pròpies emocions
.
