Infants i educació, família i escola!

Infants i Educació

Els infants s’eduquen en dos contextos diferents (família i centre educatiu) i, de vegades, un tercer  d’activitats extraescolars.                                           
 Per tant, l’educació dels infants és una tasca compartida entre els pares, mares i els professionals que els atenen als centres educatius formals, no formals, assistencials o qualsevol altre tipus de servei que puguin oferir els educadors i educadores infantils.

Els pares i mares són els principals agents socialitzadors, l’educador ha de fer arribar els coneixements que va obtenint del seu fill,  l’equip educatiu ha de fer partícip els pares de les seves propostes i projectes educatius. 
Les relacions família i el centre educatiu han de ser fluides i s’han de desenvolupar en un clima cordial de enteniment.
Però això no passa sempre.                                                                              
La relació amb els pares, si bé és molt necessària, de vegades resulta difícil.

Dificultats per part de les famílies
Una de les dificultats ve donada pel fet de tenir una ideología diferent sobre com s’ha d’educar. 

Que la perspectiva educadora d’una família i la d’una escola siguin més o menys properes, depèn de la mesura en què els progenitors han tingut la llibertat de buscar i triar el lloc que els sembla més adient per a l’educació dels seus fills, però també depèn, en una altra part, de si una escola o un centre educatiu no formal es capaç d’obrir-se i d’explicar la seva línia educativa.

Una altra font de dificultat prové del poc interès d’alguns pares pel que succeeix a l’escola: els pares i mares que només apareixen pel centre per deixar i recollir el fill o la filla, no estan interessats en el seu funcionament i es mostren indiferents a les orientacions que reben de l’equip educatiu, això dificulte la comunicació imprescindible que ha d’existir.                                                                                                               

Hi ha vegades en què l’actitud distant d’alguns pares i mares és degut a la timidesa, un fet que els educadors han d’entendre a l’hora que han de trobar canals de comunicació que motivin els pares a participar més activament en els assumptes de l’escola.

Un altre focus de dificultat són els sentiments de culpa que provoca el fet de desprendre’s del seu fill: avui dia és molt freqüent que els pares portin els fills a una escola bressol més per necessitat o exigències de la feina que amb un convenciment del benefici educatiu que se’n pot derivar. Aquesta situació la poden viure amb inseguretat, ja que no saben si fan el que és correcte, i amb culpabilitat (encara que sigui de forma inconscient) per no complir el paper tradicional d’una “mare” que es queda a casa ocupant-se del seu fill.            

Quan l’infant presenta, a més, alguna dificultat, sovint pensen que tot això “no passaria si pogués estar més temps amb ell”.

Com educadora Infantil, sempre he valorat molt, la importància de l’acolliment, de pares i infants a l’ escola, transmetre’ls confiança es essencial, per facilitar la comunicació i evidentment la relació. 

Viure l'escola amb angoixa?                                                                     
Davant el sentiment de culpa,de no estar fent el que és el correcte, poden viure l’escola amb angoixa.                                                                   
A vegades els pares poden sentir por de perdre l’afecte del seu fill. 
Temen que l’infant s’ho passi millor al centre educatiu que a casa, però alhora necessiten que el nen estigui bé, perquè l’estimen. 
Aquesta actitud de contrarietat, dificulta la relació amb l’educadora i els fa viure amb pena el moment en què han de deixar el seu fill o filla al centre,   tal com es pot observar en mares i pares que allarguen el comiat fins que el seu fill no comença a plorar, o d’altres que, si l’educador no està atent, se’n van sense acomiadar-se quan la seva filla no els veu.

El moment del comiat ha de ser natural i afectiu, donar el bon dia al mestre, fer el petó a l’infant, desitjant-li un bon dia, i fins desprès, crearà un dia estable sense angoixes, per l’infant i pels pares, fent així la tasca dels educadors més fàcil.

Una altra font de dificultat és la desconfiança de la professionalitat dels educadors i les educadores:                                                                                                       
És normal que els pares sentin angoixa quan han de deixar els seus fills a càrrec d’altres persones, que tinguin por que no estiguin prou ben atesos o que dubtin de la competència dels educadors.  

Aquests sentiments poden provocar hostilitat i reaccions molestes. Hem de comprendre que és l’angoixa la que els mou a tenir aquest comportament i, en conseqüència, hem de procurar una actitud relaxada i tranquil·la que ajudarà molt a resoldre els conflictes quotidians.  

Programes de prevenció                                                                    
De vegades, els pares i les mares es veuen superats en les seves possibilitats quan es tracta d’educar, criar i fer-se càrrec dels fills en un món sotmès a canvis tan vertiginosos. El problema esdevé encara més greu en el moment en què des de les famílies també han de sorgir les respostes a les noves demandes i necessitats dels infants.

Si tothom està d’acord en que el primer agent de socialització de l’infant són els pares i les mares, i és constant que a tots dos els manquen certs recursos en les diferents tasques que duen a terme amb els infants, cal ser conscients que si es vol millorar la situació dels infants i la situació de la societat, haurem de treballar conjuntament tots els agents socialitzadors implicats, col·laborant-hi i donant-nos mútuament suport.

Els plans de prevenció que es porten a terme, s’han de dissenyar tenint en compte l’entorn més proper dels infants (barri, població, on viuen) i tenen com a finalitat donar suport a les famílies en la cura i educació dels infants.

Són serveis que van sorgir a partir de projectes creats en el si dels ens locals més propers als ciutadans, és a dir, els ajuntaments i, més en concret, en els sí de les àrees de serveis socials dels ajuntaments, amb el suport d’altres administracions públiques com el Departament d’Ensenyament.  

                                                                                                
En aquest grup de serveis es troben els espais-familiars i els espais de trobada. Molts dels projectes que treballen en aquesta línia  amb les famílies van sorgir com a conseqüència de les situacions de risc que patien alguns infants.                                          

Però en l’actualitat, encara que es continua treballant amb col·lectius de risc, la tendència és que aquests dos serveis –un espai de trobada i un espai familiar– s’apropin a ciutadans de tota mena.

Es busca que pares i mares d’un nucli de població coincident puguin trobar un espai on compartir les seves experiències amb els seus “veïns” i “veïnes”, amb suport professional.

Programes orientats a pares i fills
 

 Pretenen col·laborar en la tasca que duen a terme les famílies d’educar els seus fills, ja que la inclusió de la família en qualsevol programa adreçat a la infància és imprescindible per garantir-ne l’èxit.

La pedagoga Montserrat Jubete parla de dues tipologies de models d’intervenció amb infants, orientats a les famílies:

• Els programes que confien en la competència de les famílies a l’hora de prendre cura i encarregar-se de l’educació dels seus fills, i entenen que la família té prou competència i, que totes les pràctiques que duen a terme per aconseguir-ho, en principi són acceptables.
• Els programes que desconfien de certes pràctiques de les famílies i entenen que les pràctiques coincidents amb les de les famílies de la cultura dominant són les més idònies per procurar una bona educació als infants.

Entre el primer grup de programes destaquen els espais familiars i els espais de trobada, que són aquells dos tipus de programes que analitzarem amb més detall.

 I entre el segon grup de programes hi ha  l'escola de pares.

Els objectius generals que des d’aquests programes es dissenyen pretenen:

• Donar suport als pares i les mares en l’exercici de les seves funcions parentals, i potenciar una relació amb els infants que faciliten el creixement de tots dos i garanteix la protecció, l’educació i estabilitat emocional dels infants.
• Crear un espai pels pares i les mares on es troben a gust i experimenten la seva participació en el projecte global de l’entitat, i afavorir el diàleg sobre els temes que els preocupen i els interessen amb relació als seus infants.
• Possibilitar l’ampliació de les relacions familiars amb l’entorn social, al  mateix temps que es reforcen els sistemes d’ajut mutu i afavorint la integració de les famílies amb més dificultats socials.
• Afavorir el coneixement mutu i la convivència de famílies estrangeres i de famílies autòctones.

Tant en els espais familiars com en els espais de trobada hi ha confiança, pels professionals que hi intervenen, en la competència dels pares i mares com a primers educadors dels infants. Tots els agents que intervenen en l’educació dels infants gaudeixen del mateix protagonisme, i gràcies a l’intercanvi social es genera l’aprenentatge.

La intervenció en l’espai familiar està estructurada tant des del punt de vista de l’atenció a l’infant, com a les seves famílies, com a tots dos alhora, ja que és on els infants poden desenvolupar les seves capacitats a partir de diferents propostes de joc, materials i joguines adequades a les seves necessitats, i, relacionar-se amb altres infants i adults compartint espais, materials i activitats fora de l’ambient familiar.

D’altra banda, les famílies poden compartir jocs amb els infants de forma individualitzada, amb el seu fill o filla i compartint les seves descobertes, i de forma comuna amb tots els altres infants i els seus progenitors.

Els pares poden també observar com juga i es relaciona el seu fill o filla fora de l’ambient familiar, en un espai que ha estat dissenyat intencionadament amb la finalitat educativa. Resulta molt profitós compartir l’experiència d’educar l’infant amb altres famílies amb infants d’edats similars, i rebre suport dels professionals en l’educació del fill.

En tot aquest treball, els educadors atenen tant els infants com les seves famílies, i dinamitzen les activitats i els grups de debat organitzats pensant en els pares i les mares. 

També potencien les competències i habilitats familiars per tal d’incrementar la confiança de les famílies en la tasca d’educar els infants a partir de la programació d’activitats de jocs per als infants amb famílies o sense, així com durant els espais de temps dedicats a les reunions amb les famílies en què poden detectar situacions, explicar experiències i abordar temes importants.

Els professionals que intervenen en els espais familiars necessiten coneixements teòrics sobre el desenvolupament integral dels infants i sobre la manera d’arribar a les famílies. 

Per aconseguir arribar a les famílies cal tenir coneixements sobre dinàmiques de grup, i també dominar determinades habilitats socials com: 
L’empatia, la sensibilitat i el respecte vers les individualitats.

Les intervencions que realitzen els professionals, ja sigui en la intervenció directa amb els infants, amb els progenitors o amb tots dos alhora, estan estretament relacionades amb les seves funcions, que són:

• Acollir infants i adults.
• Observar-los.
• Escoltar-los.
• Informar-los.
• Realitzar funcions de contenció en casos excepcionals.
• Coordinació, col·laboració i cooperació amb altres professionals d’atenció a la infància –des de l'educació, la sanitat o els serveis socials– que treballen al mateix territori.

Espais de trobada
El contingut de cada programa...
Es dissenya prenent com a base les necessitats i els interessos de les famílies que participen, gràcies a la coordinació entre els professionals i els serveis que intervenen.

Els espais de trobada són espais on els pares i les mares, juntament amb els seus fills menors d’un any, poden compartir l’experiència de ser pares i mares amb altres persones que es troben en la mateixa situació. Hi ha professionals encarregats de donar-los suport i ajut en aquesta nova experiència que afronten, molts cops per primera vegada.

A molts municipis de Catalunya s’estan posant en pràctica aquest tipus de projectes adreçats a famílies que tenen fills menors d’un any.

Hi han llibres que  poden ajudar com:

Els infants, al igual que els adults, també estan tristos, tenen por, estan enfadats, i necessiten sempre algú que els consoli, ja que en un infant li és molt complicat entendre i controlar les seves pròpies emocions. 
Treballar les emocions els hi ajudarà a créixer.