sábado, 21 de marzo de 2015

La Síndrome de Down

La Síndrome de Down és un trastorn genètic originat per la presència d’una còpia extra al cromosoma (es a dir enlloc dels dos habituals, hi  hauria tres cromosomes).



Les persones amb aquest trastorn es caracteritzen per tenir un grau variable de discapacitat intel·lectual i uns trets físics peculiars, a més d’una probabilitat superior a la població general de patir algunes patologies, especialment al cor, al sistema digestiu i/o al sistema endocrí.

És deguda a l’excés de proteïnes sintetitzades pel cromosoma de les cèl·lules del ser humà, que posseeixen cadascuna en el seu nucli 23 parells de cromosomes 
Cada progenitor aporta a la seva descendència la meitat de l'informació genètica, en forma d'un cromosoma de cada parell.   
 _ 22 d'aquests parells es denominen autosomes i l'últim correspon als cromosomes sexuals (X o I)
Trisomia lliure, No es coneixen amb exactitud les causes que originen la disjunció errònia. Com en altres processos similars s'han proposat hipòtesis multifactorials (exposició ambiental, envelliment cel·lular…) sense que s'hagi aconseguit establir cap relació directa entre cap agent causant i l'aparició de la trisomia. 
L'únic factor que presenta una asociació estadística estable amb la síndrome és l'edat materna, la deterioració del material genètic amb el pas del temps.
Translocación   Després de la trisomia lliure, la causa més freqüent d'aparició de l'excés de material genètic és la transl·locació
En aquesta varian el cromosoma 21 extra (o un fragment del mateix) es troba “pegat” a un altre cromosoma, per la qual cosa el recompte genètic llança una xifra de 46 cromosomes en cada cèl·lula.

 En aquest cas no existeix un problema amb la disjunció cromosòmica, però un d'ells porta un fragment “extra” amb els gens del cromosoma “translocado”.
 A l'efecte d'informació genètica segueix tractant-se d'una trisomia 21 ja que es duplica la dotació genètica d'aquest cromosoma.

La forma menys freqüent de trisomia 21, es la denominada “mosaic” ( l'entorn del 2% dels casos).                                                          
Aquesta mutació es produeix després de la concepció,  pel que la trisomía no està present en totes les cèl·lules de l'individu amb SD, sinó només en aquelles que la seva estirp procedeix de la primera cèl·lula mutada. 
El percentatge de cèl·lules afectades pot abastar des d'unes poques a gairebé totes, segons el moment en què s'hagi produït la segregació anòmala dels cromosomes homòlegs.
En aquesta varian, el cromosoma 21 extra o un fragment del mateix es troba enganxat a un altre cromosoma (freqüentment a un dels dos cromosomes del parell 14). 
A efectes d’informació genètica, continua tractant-se d’una trisomia 21, ja que es duplica la dotació genètica d’aquest cromosoma. La freqüència d’aquesta variant és d’un 3% de totes les persones amb la Síndrome de Down.
Què es la síndrome de Down?
La síndrome de Down (SD) o Trisomia 21, és un conjunt de símptomes i signes diversos que es manifesten en el desenvolupament global de la persona des de la seva concepció, a causa de l'excés de material genètic del cromosoma 21.
Alguns d'aquests símptomes i signes es presenten en tots els casos; d'altres, al contrari, poden estar presents o no.
Els trets comuns de les persones amb la síndrome de Down són:
  • Algunes característiques físiques particulars, com, per exemple, inclinació dels ulls, coll curt, cabells fins i llisos, etc...
  • Hipotonia muscular generalitzada
  • Discapacitat intel·lectual
  • Creixement retardat i envelliment prematur.



Les cèl·lules de l’ésser humà posseeixen 23 parells de cromosomes. Cadascun dels progenitors aporten a la seva descendència la meitat de la informació genètica, en forma d’un cromosoma de cada parell. D’aquests parells, 22 s’anomenen autosomes, i l’últim correspon als cromosomes sexuals X o Y.
Tradicionalment, els cromosomes es defineixen en funció de la mida, del par 1 al 22 (de major a menor) més el parell sexual. El cromosoma 21 és el més petit (o sigui que hauria de ser el 22), però per una errada de la Convenció de Denver, l’any 1960, es va assignar la Síndrome de Down al parell 21, i per raons pràctiques s’ha mantingut aquesta nomenclaturaA quina edat comencen a caminar?
El desenvolupament motor dels infants amb síndrome de Down pateix un retard respecte als nens sense discapacitat; si aquests comencen a caminar quan tenen un any, més o menys, els nens amb síndrome de Down generalment ho fan més tard. 
La variabilitat individual és molt àmplia donat que mentre hi ha nens que comencen després del primer any, altres ho faran als quatre.
El cromosoma 21 comprèn genèticament l’1% de la informació genètica d’un individu.


Aprenen a parlar?
La síndrome de Down no representa cap barrera per a l'accés al codi de la llengua i, per això, tots els nens que tenen aquesta síndrome si no tenen una altra discapacitat poden entendre i parlar normalment.

La discapacitat es manifesta, al llarg de la infantesa, en el retard en l'aparició de les primeres paraules i de les primeres frases, en la pobresa de vocabulari i en l'articulació deficient d'alguns sons.
Tampoc existeixen normes per saber quan parlarà cada nen i com; en l'adquisició del llenguatge verbal, la variabilitat individual encara és més àmplia que en el desenvolupament motor. 
L'edat en què comencen a expressar-se combinant dues o tres paraules oscil·la entre els 18 mesos i els 5 anys.

Tot i que no es coneix el perquè d'aquestes diferències, és probable que no hi hagi una sola causa, sinó la concurrència de diversos factors.
És molt important tenir en compte que el seu nivell de comprensió del llenguatge sempre supera el nivell de les seves produccions verbals; 
En altres paraules, l'infant amb la síndrome de Down entén molt més d'allò que és capaç de dir. 
Per això, quan es dirigeix a l'infant, l'adult s'acomodarà més a la seva edat i a la seva comprensió de situacions que no al nivell de les paraules que utilitza.
Per tot això en d'entendre que la síndrome de down, no és una malaltia, sinò un'alteració genetica.
Per aquesta raó no es tracta amb medicaments, la detecció precoç de certes alteracions, poden millor la seva qualitat de vida.
Que afecta al desenvolupament cerebral, i de l'organisme. Sent la principal causa de descapacitad intel·lectual. 
Capacitat intel·lectual
La majoria dels infants amb síndrome de Down, tenen deteriore cognitiu, de lleu fins a moderat. Poden presentar problemes de memoria.

L'estimulació cognitiva, permet millorar la memoria i l'atenció. Millorant notablement les habilitats d'aquests infants.

L'esperança de vida en les persones amb síndrome de Down ha evolucionat molt, pasant dels 30 anys fins els 60 en les derreres decades.


En tindremunfill.es trobareu més informació! 









La Síndrome de Down es produeix per l’aparició d’un cromosoma més al parell 21 original. La nomenclatura científica per a aquest excés cromosòmic és 47, XX ,+21 o 47, XY,+21, depenent del sexe de la persona. La major part de les vegades, aquest excés cromosòmic es degut a una errada durant la primera divisió mediòtica: en la formació habitual dels gàmets, el parell de cromosomes se separa de forma que cada progenitor tant sols transmet la informació d’un dels cromosomes de cada parell. Per tant, quan no es produeix la disjunció es transme
No es coneixen les causes que originen aquesta disjunció errònia. Com en altres situacions similars, s’han proposat hipòtesi multifactorials (com l’exposició ambiental, l’envelliment cel·lular,…) sense que s’hagi aconseguit establir cap relació directa entre algun agent causant i l’aparic

miércoles, 18 de marzo de 2015

Acolliment Familiar


Què és un acolliment?
L'acolliment familiar és una de les formes d'ajut i protecció als infants i adolescents que es troben en una situació familiar que fa que hagin de viure fora de la seva família. L'acolliment ofereix una alternativa a aquests infants.
És una mesura temporal per oferir als infants el millor entorn possible per créixer fins que la seva família resolgui els problemes que l'impedeixen d'ocupar-se'n.



 


Implicacions

Ser família acollidora dóna l'oportunitat d'estimar, educar i donar seguretat a un infant que ho necessita, tot fent les funcions que temporalment no pot fer la família d'origen.
Cal tenir clar que la separació física entre l'infant i la seva família no implica que els lligams afectius es trenquin.
La família acollidora ha de vetllar per la formació i el desenvolupament integral de l'infant.

Tipus d'acolliment i durada 
En funció de les necessitats dels infants i la situació de la família biològica, hi ha sis tipus d'acolliment:
  • Acolliment d'urgència i diagnòstic: Aquest acolliment permet que l'infant visqui amb una família mentre es realitza l'estudi sobre les circumstàncies que han aconsellat separar-lo de la família d'origen. És un tipus d'acolliment adreçat a infants de fins a sis anys. La durada de l'acolliment serà el temps necessari per dur a terme l'estudi de la situació de l'infant i de la família d'origen.
  • Acolliment de curta durada: L'infant és acollit per una família amb la finalitat de retornar al seu entorn familiar abans de dos anys
  • Acolliment de llarga durada: L'infant és acollit per una família mentre el seu entorn familiar d'origen supera els problemes que poden requerir un temps més llarg de recuperació. L'acolliment es preveu superior a dos anys.
  • Acolliment de caps de setmana i vacances: És un tipus d'acolliment adreçat a infants majors de nou anys, els quals estan ingressats en centres residencials i necessiten gaudir d'un ambient familiar. L'infant conviu amb la família col·laboradora durant els caps de setmana i les vacances escolars. Aquest acolliment s'allarga el període de temps que es consideri beneficiós per a l'infant.
  • Acolliment en unitats de convivència d'acció educativa: Està adreçat a infants i adolescents tutelats, amb necessitats educatives especials, malalties cròniques i/o trastorns de conducta, i grups de germans que requereixen una atenció més especialitzada. Aquests acolliments han de poder oferir un entorn familiar en el qual un dels membres de la família tingui una titulació específica, formació i experiència per atendre les necessitats especials d'aquests infants i adolescents. 
  • Acolliment permanent: S'ha d'acordar si es preveu que el desemparament serà definitiu i no es considera més favorable per a l'interès de l'infant o l'adolescent l'aplicació de l'acolliment pro adoptiu o quan aquest no sigui possible.
    Acolliment familiar
    L’acolliment familiar és un gest altruista i desinteressat que proporciona un entorn d’estimació, tendresa, comprensió, atenció i dedicació a un infant que ho necessita durant un temps determinat.
    És una mesura temporal per oferir als infants el millor entorn possible per créixer fins que la seva família resolgui els problemes que li impedeixen ocupar-se'n.
    La majoria d’aquests infants resideixen en centres d’acollida o en centres residencials d’acció educativa (CRAE), dependents de l’Administració. Alguns fa temps que hi viuen. Tot i que en el centre reben l’atenció, l’afecte i l’educació de manera integral, necessiten una família que els ofereixi l’embolcall afectiu i educatiu que els permeti créixer en les millors condicions.
     
    Ser família acollidora dóna l'oportunitat d'estimar, educar i donar seguretat a un infant que ho necessita, tot fent les funcions que temporalment no pot fer la família d'origen.

  • Situació dels infants que poden ser acollits
    Els infants que necessiten una família d'acollida han viscut situacions difícils que els han portat a la separació del seu nucli familiar d'origen i estan en situació de desemparament.
    Les circumstàncies personals d'aquests infants són molt diverses: poden ser petits o grans (des de nadons fins a divuit anys), de diferents cultures, amb germans o sense, i poden presentar necessitats educatives especials.
    Qui pot acollir un infant?

    Des del punt de vista legal, els i les sol·licitants han de complir els següent requisits: 
    _ Estar en ple exercici dels drets civils.                                      
     Nòmes s'admet l'acolliment per a més d'una persona en el cas dels cònjuges o de les parelles que conviuen amb caràcter estable. En aquests casos, n'hi ha prou que un membre de la parella hagi complert vint-i-cinc anys.                               
    Per fer l'acolliment, tots els membres de la família, incloent-hi els fills i filles, si n'hi ha, han d'estar-hi d'acord. 
    On es pot fer l'oferiment?  
                                                                                                
    Poden acollir un infant les persones o famílies que volen col·laborar en la cura dels infants que no poden estar amb la seva família d'origen durant un temps.                                    
    Les persones sol·licitants han de gaudir d'una situació afectiva equilibrada, disposar de temps, tenir una actitud educativa flexible i un entorn familiar socialitzador per a l'infant acollit, i estar disposades a col·laborar amb els professionals tècnics que acompanyen l'acolliment.       
    Ésser majors de vint-i-cinc anys i tenir com a mínim catorze anys més que la persona acollida.                                  
    La persona o família que estigui interessada a fer un acolliment s'ha d'adreçar a l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA), que té representacions territorials a les ciutats de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Amposta, o bé ha de concertar una cita amb una Institució Col·laboradora d'Integració Familiar (ICIF).

    Quina documentació cal aportar?
     Cal presentar una sol·licitud d'acolliment amb les dades personals de les persones acollidores, especificant el tipus d'acolliment.
    S'ha d'adjuntar la següent documentació: 
    • Certificat d'antecedents penals de cada sol·licitant.
    • Informe de salut física i psíquica, expedit per una persona llicenciada en medicina i col·legiada.
    • Volant d'empadronament. 
      La documentació es pot presentar a l'ICAA o a qualsevol de les ICIF.
    • Procés de valoració de les sol·licituds
      Un cop presentada la sol·licitud d'acolliment, les persones sol·licitants segueixen un procés de valoració, que comprèn com a mínim dues entrevistes individuals i una entrevista al seu domicili. També cal que assisteixin a unes sessions formatives específiques per a famílies acollidores.
      Aquest estudi i valoració donarà lloc a un informe psicosocial referent a la unitat familiar, que inclou també una aproximació a les característiques de l'infant o els infants susceptibles de ser acollits per cada família o persona i el tipus d'acolliment més idoni.
      De les activitats desenvolupades en aquest apartat, se n'encarreguen les ICIF acreditades per la Generalitat de Catalunya.
      Aspectes que es tenen en compte per valorar les famílies o persones que volen acollir un infant: 
      Característiques personals
    • Absència de malaltia física o psíquica que impossibiliti l'atenció al menor.
    • Capacitat d'adaptació davant de noves situacions.
    • Estabilitat emocional.
    • Possibilitat de dedicació. 
       Circumstàncies socioeconòmiques
    • Mitjans de vida suficients.
    • Habitatge en condicions adequades. 
       

    Altres circumstàncies
    • Capacitat educativa i entorn familiar directe que pugui donar suport a la tasca educativa.
    • Motivació adequada a la finalitat de l'acolliment
    • Voluntat d'acollir compartida per tot el nucli familiar que conviu.
    • Acceptació, si escau, de la relació de l'infant amb la seva família biològica i de facilitar-li el retorn i acceptació de la història, la identitat i la cultura pròpies del menor.
    • Voluntat de col·laborar i acceptar el seguiment i l'assessorament tècnic del procés. 

       Procés d'acollida
      Quan és el moment, l'ICAA proposa un infant determinat a una família en concret. Aquesta proposta es farà sempre en interès de l'infant a partir de les seves necessitats. Després de l'acceptació s'inicia progressivament la relació de l'infant amb la família, que en tot moment té el suport del personal tècnic per tal d'ajudar tant la família com l'infant durant tot el temps que duri aquest acolliment.
      Segons les característiques de l'infant i el tipus d'acolliment, es preveuen ajuts econòmics per a les famílies o les persones acollidores. 

    Associacions de Famílies Acollidores
    Les Associacions de Famílies Acollidores són entitats sense ànim de lucre, les quals dirigeixen la seva activitat cap a les persones que es plantegen la possibilitat d'acollir un infant o que ja estan vivint aquesta experiència, com també a tots els qui estan sensibilitzats amb el tema de l'acolliment.
    Coordinadora d’Associacions de Famílies Acollidores de Catalunya
    Actualment , la coordinadora està formada per: