martes, 3 de noviembre de 2020

Pels Infants, cal fer un canvi de mirada

 

Canvi de mirada

Darrerament aquesta manera d’actuar està acaparant els medis.

Però ja fa anys que molts de nosaltres, treballem amb aquest canvi de mirada cap a l’infant, com a la manera més correcta de fer, d’acompanyar a l’infant.

Sí, dic acompanyar, doncs l’infant a mesura va creixent va assolint conceptes que ha de poder portar a terme el més aviat possible i nosaltres com adults, els hem de guiar, acompanyar, deixant que ells facin i prenguin les seves decisions

Com adults

Com a base, tenim una mirada adulta cèntrica i no volem cedir responsabilitats als  infants.

Aquest fet sumat a que hi ha un grau alt d’infants en situació de pobresa, fa que es centren més a cobrir les necessitats més primàries i deixen en segon pla els drets dels infants, vinculats amb el dret a la participació. Entre altres!

Sense deixar oblidades aquestes males costums adquirides pels adults, de comentar, estereotipar, etiquetar, als nostres infants.

Exemple

Fa una setmana, a la parada del bus amb la Laia, la nena que acompanyo els matins, van coincidir com moltes vegades amb una mare que va amb el seu fill, deu tenir uns 7 anys, la conversa va anar així:

_ No estires la mascareta, la faràs gran.

_ Veus ja l’has trencat, es que no pares mai, això no pot ser.

L’infant amb un to de veu fluix, va dir:

_ Es que no se com va.

La mare pujant el to encara més del que ja ho feia, li va contesta:

_ No saps, no saps, clar que no saps, però dir tonteries si em saps, a casa i a l’escola, si saps dir tonteries.

Va seguint donant queixes de l’infant, queixant-se de que tots els matins...

Com a mare i educadora tinc clar que de vegades perdem els papers, no hem d’estar orgullosos, al contrari, cal fer autocrítica a fi d’evitar tornar-ho a fer.

En un moment l’infant va queda avergonyit, a mercè del que volgués sentir, segur que com tots nosaltres l’infant diu tonteries, però la meva preguntar és:

_Què té que veure això amb no saber posar-se la mascareta, en que l’estiris  o la trenquis?

Per mi això i de bon matí és una manca de respecte cap a l’infant, sense venir al cas, i no serveix per millorar el suposat mal comportament amb la mascareta trencada.

Pobre mascareta, tinc clar que el problema no es pas el sentiment de la mascareta, sinó el fet d’haver d’arreglar-la o buscar un ‘altre.

Està bé comentar que, els infants han de dur en principi mascaretes de recanvi per cada dia de la setmana dins de la motxilla, a part de la que ja porten posada, al menys a algunes escoles és així.

La mascareta trencada, segur que no en té sentiments però l’infant de ben segur que si en té, i aquest incident no ha estat gens positiu per afrontar el dia, sí dic afrontar, o tan sols som nosaltres els que fem l’esforç del dia a dia, els infants també han de viure diferents experiències cada dia, i moltes no són tan agradables com ens pensem. 

Tota la vida s’ha sentit a dir: _ Aquests no són problemes, ja veuràs quan et facis gran.

Segurament resoldre els problemes d’adults, és una tasca complicada comparada amb les dels infants, però això no ens dona la força per minimitzar-los, quan segurament molts d’aquests problemes no em sabem ni gestionar-los nosaltres mateixos.

Però, amb tot el que estem vivint, cal enfadar-nos d’aquesta manera per una mascareta? Si li demanem a l’infant de ben segur que ens diu que la mascareta li molesta i no sap ja que fer, com ens passa a tots nosaltres, però no les anem trencant, de ben segur que ell tampoc, però de vegades es trenquen.

I només faltava que les mascaretes passin a ser motiu de reprimenda.

Segur que com adults vivim situacions que no ens agraden, però no per això hem de crear situacions desagradables als altres i molts menys als nostres infants.

Històries com aquestes es donen sovint

La Neus de 4 anys
Jugava amb els coberts a la taula durant el sopar, el seu pare ja li havia dit que deixés de fer-ho. De cop al moure's va donar un cop al got d'aigua, que va caure.
Ara et fots, i no prens res! Li va dir el seu pare.

La Neus va adonar-se de que havia fet alguna malifeta, sense entendre ben bé el que volia dir el seu pare, ni el que havia passat.

La Marta de dos anys                                                                                         

Corria pel pati de casa seva, l'avi li va dir que no havia de córrer que podia caure. I la Marta molt obedient, va caure, "Jodete" li va dir l'avi.                                                                                    Ella es va sentir culpable, sense saber que havia de fer.

La Carla de 3 anys  

Va acaronar un gatet del carrer, i el gatet la va esgarrapar.

La resposta de la mare va ser "Jodete" Així aprendràs a no tocar els animals que no coneixes. Tampoc sabia que havia de fer.

I així van aprendre a "joderse a creure que havien fet alguna cosa dolenta sense saber el que.

I així van aprendre a dir als altres el mateix.
Així des de petits, es va esborrant la compassió, l'empatia, la solidaritat pels altres. Se'ns van allunyar de ser una mica més humans...


_ Millor  que ningú es foti, i podem dir-li a la Neus que jugui i sigui feliç. Que li tornarem a omplir el got un ‘altre vegada.

_ Si li diem a la Marta que corri i s'ho passi bé. I si cau? Li donarem la mà per ajudar-la a aixecar. I li direm que vagi amb cura, i la curarem si cal.

_ A la Carla, li direm que expressar afecte no és dolent, encara que l'altre no ho sàpiga rebre. I els gatets també tenen pors.

Així d’aquesta manera,  totes tres  quan siguin grans, no manifestaran males formes, ni critiques gens constructives.

Per aquesta i altres raons ens cal un canvi de mirada

Tal i com tracten els infants, ells ho reben i així ho transmeten.

 L'efecte enmirallament es reflexarà en les seves maneres de fer.

Som els adults que acompanyem, que guien, que acaronem, ens cal aturar-nos a pensar i repensar que som l’adult que acompanyar i que hem de deixar fer.


Hem d’actuar amb ells d’igual manera que farien amb nosaltres mateixos, tot i que sovint actuem per reflexa, doncs és l’opció més ràpida, però no és la forma més adient, cal deixar fer a l’infant. I pensar que els “tempos” no són els mateixos, cada infant necessita el seu temps per fer, per solucionar..., les coses.

Cadascú de nosaltres necessitem un temps, per portar a terme diferents tasques, per aprendre a utilitzar una eina, per saber, cadascú necessita el seu temps.

Però ens cal fer-ho, contan amb el respecte dels altres.

Els Infants també!

Ens cal Identificar les emocions

El primer, posar-li nom a l’emoció, saber què la provoca i per què. Com ens fa sentir per dins i com l’expressem.

Coneixent les emocions, apendrem a conèixer els diferents moments nostres, i dels altres, les dels infants també...

  • Com ens fa sentir l’estat emocional de l’altra persona? Per què?
  • Posem atenció a les seves emocions, o li projectem les nostres?
  • Entenem que és seva l’emoció, o ens hi identifiquem i ens la fem nostra

Un cop les distinguent, és important disposar de recursos que ens facin sentir emocionalment competents. Per poder-les gestionar...

Els infants també han de fer tot aquest aprenentatge, si els limiten la resposta, si li diem com comportar-se en tot moment, el control per si mateix de l’emoció no arribarà mai, així el que fem, els atura el seu aprenentatge.

Cal donar importància a saber diferenciar l’emoció de la resposta:

Per exemple: Que pegar no sigui adequat, no vol dir que enfadar-se tampoc ho sigui.

La ràbia, ben expressada, té la seva funció i ha de poder ser expressada.

Davant una situació

Com la d’un infant desprès de realitzar una manualitat, a l'anar a rentar-se les mans, es mulla la bata, la nostra reacció podria ser:

T’has mullat ! Doncs ara et quedes així!

L’infant protestarà o s’ha sentirà trist, sense cap necessitat. Tots ens podem mullar quan ens rentem.

La reacció més normal, seria: No passa res i posar la bata a assecar!

De vegades acceptar o reconèixer que a nosaltres també ens passem aquestes coses, costa molt, com quan tenim angoixes, que no ens les permeten per no sembla dèbils o no fer patir als altres, o perquè hem de ser forts i tirar endavant.

Però la veritat, és que cal compartir amb altres com ens sentim, cal normalitzar les situacions que sense cap dubte són normals.

Donat que son humans, aquesta sensació de ser perfectes, no es fa més forts i més savis, al contrari ens fa més lluny dels altres i difícils d’accedir.

 No cal posar com a referents muntanyes ben altes, que no ajuden a créixer sanament. Es converteixen en limitacions, en dificultats.

Ens cal acceptar les nostres emocions

_ És un pas important, i potser un dels que ens costa més.

També quan acompanyem! Perquè a vegades, l’emoció de l’altra ens remou o ens atrapa i sentim la necessitat de protegir-nos-en.

Recordo que quan va morir el meu germà, un cop dur per tota la família, l’endemà al mati, quan la mare es va aixecar, un pes al pit m’ofegava, al mateix temps que el cap em deia: “Mama se’ns a mort en Paco” i no volia dir-li, doncs semblava tranquil·la i dir-li, segons jo, representava fer-li pensar, fer-la patir. Però aquest pes augmentava per segons, i aquella la meva veu dins del meu cap no deixava de ressonar.

Fins que, no vaig poder més, la mare em va abraçar, totes dues ens van abraçar, jo vaig treure tota l’angoixa que jo mateixa havia deixat créixer dintre meu, i la mare va estar forta, al temps que ens feia sentir bé a totes dues.

Aquest, és un dels moments que ens cal compartir, siguin mares o infants que creiem protegir. 

Si som humans els farem humans, això no ens fa imperfectes, ni molt més, doncs cadascú de nosaltres en té unes meravelloses imperfeccions, que ens fan perfectes. 

Només cal poder-les treure i a partir d’aquí gestionar-les com més bé podem o creiem.

Doncs un cop sabem  com ens sentim, ens cal saber com ens volem sentir i per què. És el moment de posar en marxa els recursos que ens permetran transformar-ho.

Si això és el que volem.

Quan tenim la possibilitat d’expressar i compartir l’emoció amb algú que l’acull amb empatia i respecte, la seva intensitat es fa més suportable i la comencem a regular.

D’aquesta manera

La regulació emocional ens permet transformar una emoció en una altra, transitant, del neguit a la calma, de la tristesa a l’alegria, de la ràbia a la pau… 

Quan posem consciència  i observem el procés que ens ha dut fins aquí, les nostres competències emocionals creixen i es reforcen.

I d’aquesta manera, un bon acompanyament marca la diferència, afavoreix l’aprenentatge envers l’autonomia i el benestar.

Què cal fer per arribar també a cobrir els infants?

En la societat ens calen més professionals dedicats a l’atenció a la infància.

En els últims anys el nombre ha augmentat, però també ha crescut la complexitat de la infància a Catalunya.

Quin objectiu principal  haurien de seguir?

Reduir el nombre d’infants que estan en risc de pobresa i de vulnerabilitat.

Cap infant amb risc, la pobresa econòmica, la pobresa de caire emocional.

Les situacions de vulnerabilitat són molt àmplies.

Dins de les diferents famílies pot haver una família amb molts recursos i, alhora, molt vulnerable.



La mirada apreciativa

Es tracta d’una metodologia tan senzilla que es transforma fàcilment, en una forma d’entendre la vida, en una Mirada.

La mirada apreciativa ve de la Indagació Apreciativa (Appreciative inquiry, de David Cooperrider.

Enfocada a buscar el millor de les persones

Per descobrir i reforçar les fortaleses i el potencial de les  persones que en formen part, amb el propòsit d’acompanyar-les a créixer i millorar.

Una mirada que ens permet acompanyar emocionalment des del reconeixement i la confiança.

 Des d’aquesta perspectiva, aportar recursos i un acompanyament que facilitin una millor resposta emocional a les situacions i contextos de la vida. 

Quina funció tenen les emocions?

Totes les emocions tenen el seu valor i la seva funció, i ben gestionades, són clau per a la supervivència i la salut, l’aprenentatge i la relació amb el món i les persones que ens envolten.  La pel·lícula “ Del Reves” ens ho deixar clar.

Aprendre a regular-les, és un dels objectius de l’Educació Emocional i aprendre a acompanyar-les, també.

Les emocions ens mouen i, com passa amb l’energia, ni es creen, ni es destrueixen, es transformen.

Amb un bon acompanyament que ens recolzi, que ens faci de guia, és més fàcil, i ens aporta estratègies i nous aprenentatges.

 Com podem acompanyar l’infant?

Com a pares i Educadors...

Una manera d’acompanyar-los és des de la mirada apreciativa, enfocant-nos en les fortaleses i confiant en la capacitat i la llibertat de les persones des de el respecte.

Des del sistema

Darrerament ha hagut un increment d’educadors socials, treballadors socials, mestres i docents amb una mirada més social, però encara no és suficient.

Dins el nostre sistema tenim bones pràctiques però no són difoses perquè no hi ha temps per a la innovació.

Els professionals de l’àmbit social que atenen la infància són molt competents i podrien cobrir les necessitats del col·lectiu, però el temps que tenen per acompanyar és insuficient.

La innovació en altres països ens pot ajudar,  ens dona marcs de referència.

Participació de la infància a l’esfera pública

La participació dels infants suposa el seu reconeixement com a ciutadans de ple dret. Permet reconèixer les seves competències per implicar-se al projecte col·lectiu d’una comunitat. 

A formar part de la societat.

Han de prendre part! Doncs són part de la societat, són part de nosaltres.

Amb el suport dels adults

Les persones adultes tenim la responsabilitat d’ajudar-los a saber qui són i com volen ser al món.

Organismes internacionals com la Comissió Europea i les Nacions Unides asseguren que la participació és un dels pilars per trencar les desigualtats.

Incrementar les oportunitats de participació política a l’adolescència és fonamental pel seu desenvolupament com a ciutadania activa.

Necessiten l’ajuda, la comprensió i la presa de consciència dels adults perquè aquesta participació política sigui efectiva.

Com adults hem de saber cedir responsabilitats.

Cal fomentar accions que visualitzin la veu dels infants

Algunes entitats i administracions estan afavorint el protagonisme de la infància des de l’acció política. A diferents Municipis de Catalunya:

Com participen a la demanda de necesitats bàsiques de cada zona:

Per exemple
, amb els pressupostos participatius. Posant-se d’acord, decideixen que la ciutat necessita més endolls, una xarxa wifi més potent o un espai de ludoteca...

Per als infants és molt satisfactori veure com les idees pròpies i personals es transformen en idees col·lectives millors de les que havien proposat de manera individual. 

Veuen com el treball es construeix entre tots.

El Consell Nacional de la Infància està format per 46 infants i joves d’entre 8 i 17 anys. És un òrgan consultiu i de participació.

Representen els interessos i els punts de vista dels infants i adolescents de Catalunya

El seu  focus d’acció es centrar en la defensa dels drets dels infants de Catalunya. També vetlla per difondre’ls.

Han tingut estands a diferents llocs, com a la Festa dels Súpers o al Saló de la Infància.

A més de treballar perquè hi hagi més consells a més municipis. 

https://ciudadesamigas.org/convocatoria-unicef-ciudades-amigas-infancia/

Aquest enllaç trobareu tota la informació per Les noves convocatories



Reflexions

Com a tècnic en Educació Infantil, sovint he pensat en com havia de ser l’educació dels infants, i la reflexió més adient és del tot senzilla, doncs els infants des de petits haurien d’aprendre on viuen, en refereixo a la part que ens alimenta i ens dona oxigen, la part natural. La Terra.

_ L’infant pertany a un món natural anomenat planeta, en aquest planeta hi ha uns recursos per viure, que s’han de cuidar, doncs depèn de l’aire, de l’aigua, dels essers vius, que qualsevol detall petit de malmesa, sigui violent o un petit error, pot alterar-lo.

I així fer malbé tot. Inicialment sembla una petita alteració, més tard va alterant el sistema natural de vida. El que anomenem Ecosistema.

_ També seria important ensenyar als infants a que com humans cometem errors, i així aprenem.

 Però que aquests errors han  portat als homes a destruir-se entre ells, fins arriba a matar. En guerres, que han estat una continuïtat d’elles, sense parar, per molt desenvolupats que estiguin.

_ La història caldrà ensenyar-la tot just per saber d’on procedim, no per sentir-se lligats a ella, per admirar el que sigui digne d’admirar, que serà el més humà i considerat cap a altres.

Serà tot el que forma part del creixement i l’evolució natural, respectant el medi que ens envolta i a la resta dels humans.

Com a base de la seva Educació

_ El coneixement del seu cos, del seu creixement i dels canvis, la sexualitat, la cura i el respecte del nostre cos, respectant els dels altres. L’activitat física com a medi de vida.

_ El coneixement de la seva ment, les emocions, com gestionar-les, com meditar, com relaxar la nostra ment, com equilibra ment i cos.

_ La comunicació com a base essencial, de forma natural i sense prejudicis.

_ Coneixement de primers auxilis. Com prevenir i com curar.

_ Coneixement del medi Natural, plantes naturals, plantes de l’hort, l’alimentació natural derivada del procés natural de recol·lecció per zona i temporada. El procés natural de la vida. Preservar i respectar la Natura.

_ Coneixement envers els llibres, com saber que temes interessen i escollir lliurement.

Valorar i estimular l’experimentació, les manualitats, les creacions.

_ Coneixement d’altres cultures que ens ensenyen maneres diferents de viure, ètnies diferents. La música com a part essencial del coneixement, d’apropament als altres.

_ Per poder viure en societat cal aprendre uns principis morals de respecte i convivència, sense ells seria impossible. Sense oblidar els respecte a si mateix i als altres com a éssers iguals de diferents, valorant les capacitats de cadascú.

_ Deixar que siguin independents, que tinguin temps suficient per realitzar els hàbits, les activitats...per si mateixos. Per jugar, cal reafirmar que envers el joc aprenen, de la manera més natural, cal tenir temps per jugar.

_ Respecte a les llibertats i la solidaritat. El treball com a eina fonamental de creixement, de formació. Treballar per viure, no viure per treballar.

_ Créixer amb la llibertat d’expressió, d’elecció, sense l’influencia social, ni estereotips marcats per una societat de mals costums, influenciada per la superficialitat, la publicitat i la comercialització. Amb el respecte per un mateix i per Altres!

_ Solidaritat i cohesió amb els altres, la inclusió social partint dels nouvinguts a un nou país, nova ciutat, nou barri, està bé, però ens cal cohesionar plegats, aprendre uns d’altres com a forma de vida, cohesionar capacitats.

Des de la primera Infància, des del primer moment de vida


Per fer tot això ens cal un canvi de mirada

_ Un canvi que vingui de dins nostre, dels adults.

_ Cal canviar el concepte que tenim dels nostres infants.

_ Guiar i acompanyar no vol dir anular, els infants son actius i competents per desenvolupar-se.

_ Necessiten tenir llibertat per cobrir les seves necessitats de moviment, de relació, de comunicació entre ells i envers els adults. D’exploració amb el seu entorn, donant respostes.

_ Han de poder viure el present, el moment del joc, del coneixement en si mateix, creant així la seva personalitat, gestionant les seves emocions.

_ Com adults hem de poder acompanyar i donar eines suficients perque aconsegueixin l'autonomia, arribant a resoldre per si mateixos, sense la mà de l’adult.

_ Sense cap influencia, sense jutjar-los, sense condicionar les seves capacitats de resposta. La seva espontaneïtat. La seva interacció amb altres.

Aula de Nadons

L’evolució del nadó, tots l’entenem com a natural, hi ha un procés per familiaritzar-se amb el seu entorn, per assolir de manera natural els seus sentits, com adults els estimulem, però els deixen créixer. Així hem de seguir!

Tot i ser dependents!

Els infants més petits, si els observem ens ensenyen com evolucionar dia a dia de manera natural, per si mateix, ara em giro, ara m’estiro, ara puc aguantar-me assegut...

 Si no intervenim ells continuen evolucionant, no es queden aturats sense la nostra intervenció. La nostra companyia i guia és essencial pel seu creixement, però ells ja evolucionen per ells mateixos, de forma natural com la vida mateixa.

En relació amb els altres, com es relacionen, com somriuen quan reconeixen un company, i tant que si, la majoria d’infants quan veuen un ‘altre infant riuen. Però no té que veure amb el somriure que fan quan reconeixen la persona, ells sols es socialitzen.

Com adults us preguntareu si això que he escrit no és més que voler influenciar-vos, voler qüestionar-vos.

 

Canviar la mirada, no vol dir canviar la vostra essència, el vostre tarannà, canviar la mirada per la meva manera de pensar, vol dir abonar la nostra essència per evolucionar de la manera més natural, des de la vostra elecció, des de la vostra manera de ser.

Doncs tots ho fem el millor que sabem, però sovint ens cal saber que fer, i canviar la mirada per nosaltres mateixos ens ajudarà a trobar la millor manera, això no vol dir que sempre ho farem bé ,ni molt menys, però si ens dona la certesa de que ho farem de la millor manera.

Quants de nosaltres haguessin valorat un canvi de mirada durant la nostra infantesa, la nostra adolescència, poder sortir del marc de les influències per poder trobar-nos a nosaltres mateixos, segur que molts ho intentem fer tots els dies de la nostra vida, com adults, però segurament hagués estat més fàcil, si des de petits, ens haguéssim deixat viure amb llibertat.

 

Ara més que mai, és moment de canvis!

Cuideu-vos molt i no deixeu mai de ser feliços!

No hay comentarios:

Publicar un comentario