Els infants i joves són persones
vulnerables dins la nostra societat en molts aspectes, 1 de cada 5 infants és víctima
d’abusos sexuals .
D’una banda, es poden diferenciar comportaments
sexuals amb contacte directe (violació, tocaments, prostitució infantil, etc.)
i, d’altra banda, comportaments sexuals sense contacte directe (seducció d’un
menor a través d’Internet amb propòsits sexuals, realització de l’acte o
masturbació en presència d’un infant, exhibició dels genitals davant d’una
criatura, etc.).
És important no entendre aquest tipus d’atac com
una qüestió únicament referent a la sexualitat, sinó també com un abús de poder
per part de la persona agressora cap a la víctima.
Per exercir aquest poder i obligar el menor a fer
quelcom que no desitja, l’autor o l’autora d’aquest acte utilitza
diferents estratègies, com l’amenaça, la força, el xantatge o la
manipulació.
Com a familiars i educadors
Hem d’estar atents a qualsevol senyal de risc que s’estigui produint.
Molts d’aquests símptomes poden aparèixer també
com a conseqüència d’unes altres circumstàncies de la vida de l’infant o jove.
Com a finalitat...
Poder entendre el millor possible als
nostres infants, les seves actuacions, les coses que ens expliquen d’una manera
assertiva i empàtica.
Que els infants i adolescents se sentin acompanyats en
tot el procés.
No hem de jutjar als infants i
joves, no espantar-los. No culpabilitzar ni avergonyir-los en cap moment.
Saber reaccionar des de el primer moment en que
els infants ens manifesten les seves experiències, doncs és molt important no
qüestionar en cap moment, ni crear
dubtes en ells/elles.
Donar confiança i seguretat per que els infants o
joves s’obrin als adults.
El més important davant les exposicions dels infants o joves és mantenir
la calma, no exagerar, ni treure importància a qualsevol situació.
Hem de
saber acceptar que si la situació ens sobrepassa hem de demana ajuda a altres.
És la manera d’erradicar l’abús sexual infantil.
Qualsevol infant, no importa a quina classe social
pertanyi, en pot ser víctima.
Els infants han de conèixer aquesta realitat, han
de saber com actuar per defensar-se de l’abusador.
Com a adults, els hem d’ensenyar a protegir-se i
com poden demanar ajut quan calgui.
Hem de tenir present que quan un infant o jove canvia la seva
actitud, comportament, el seu rendiment, o pot mostrar alguna simptomatologia
física és que alguna cosa està passant.
Ens cal saber que no hi ha cap indicador concret per
detectar l'abús sexual, doncs cada infant ho pot manifestar d'una manera
diferent.
_ En els infants de primària, solen tenir sentiments
de culpa i vergonya. Aquí la confiança, l'autoestima i la relació amb els seus referents serà essencial per obrir-se i explicar.
_ A l’adolescència, l’abús presenta gravetat, l’adolescent pren consciència real de l’abús i
pot portar a conductes autodestructives, com fugir de casa, abusar de l’alcohol
i les drogues, i fins i tot l’intent de suïcidi i les conductes delictives. Si hem creat una bona relació amb ells, de respecte i estima tindràn confiança amb nosaltres.
Respecte el gènere dels infants d’abusos sexuals,
les nenes tendeixen a presentar depressions ansioses, i els nens tendeixen més al
fracàs escolar.
En general tan nens, nenes, nois com noies pateixen
dificultat de socialització, quan el seu entorn és abusiu, la manca d’autoestima
i sovint la vergonya, els impedeix tenir relacions sanes.
És molt important no alarmar-se, perquè la nostra reacció
pot fer que l’infant o jove, deixi de tenir-nos confiança, no compartim amb nosaltres el que
li ha passat.
Hem de donar seguretat, perquè se senti
comprès, estimat i acollit, amb tot el que està compartint amb nosaltres.
Hem de buscar suport entre les diferents
entitats i psicòlegs especialitzats.
Els infants no sempre poden expressar amb paraules
el que els ha succeït, és força difícil, es poden sentir confosos, potser amenaçats o són molt petits per
entendre el que ha passat.
És important educar als infants de manera que
puguin identificar quan estan vivint una situació d’abús, així tindran més clar
que allò no està bé, i serà menys difícil poder compartir-lo amb els seus
adults.
Els secrets entre amics poden significar lleialtat,
però quina mena de secrets?
Aquells que no perjudiquen a ningú, què són de
sorpresa per un ‘altre, com una festa, o el que pensa o sent d’una cosa
concreta.
Els contes ens poden ajudar a tenir més recursos
davant el guardar secrets i els abusos sexuals, tan als infants i joves com a
nosaltres com adults...
Contes i llibres per encoratjar als infants
_ L’Amanda
descobreix que pot tenir secrets i que compartir-los crea uns vincles especials
amb els seus amics.
Però
algú li pinta un secret negre molt diferent dels altres. D’aquest secret, que
no li agrada gens, no se’n pot alliberar fins que s’adona que cada vegada que
l’explica es torna més i més petit.
Aquest
conte vol ajudar que els nens o nenes que pateixen algun tipus d’abús trobin el
coratge necessari per explicar allò que els passa, per explicar el seu ‘secret
negre’.
Per
fer-ho, al nen o nena afectat se li ofereix un ventall de possibilitats que va
des de la fantasia: explicar-ho a una marieta, a un pallasso, als arbres o als
ocells, elements que pretenen incentivar la comunicació com a solució, fins a
parlar-ne amb els adults més propers, el pare, la mare o els mestres.
Tots
ells es presenten per separat perquè el nen o nena que pateixi un abús, pugui
triar a qui prefereix explicar-lo.
"Crida ben fort,
Estela", de Bel Olid,
il·lustrat per Martina Vanda
Una història per llegir
als petits de casa...
És un
conte perquè els infants el llegeixin acompanyats d’un adult responsable que els
permeti trobar el sentit de la història i treballar els seus continguts.
La
protagonista del conte, l’Estela, haurà de fer front a diverses situacions que
no li agraden, entre elles l’abús sexual.
L’important
es analitzar com l’Estela aprèn a demanar ajuda i a dir NO a tot allò que
la disgusta.
Anem a
explicar-la...
A
l’Estela li agraden moltes coses.
Li
agrada jugar amb l’aigua a la banyera i imaginar-se que és un dofí que es torna
petit, i es fica d’un bot pel telèfon de la dutxa i corre per totes les
canonades de la casa, fins que el pare, que renta els plats a la cuina, obre
l’aixeta de l’aigüera i el dofí ha de tornar a convertir-se en l’Estela, per no
caure a dins la paella bruta que té entre les mans el pare.
També
li agrada jugar amb els seus amics, a l’escola. En té molts, d’amics: en Pol,
la Bruna, en Jan, l’Anna, l’Oriol… Però la seva amiga més amiga és l’Helena.
Amb l’Helena pot jugar a milers de coses. Llàstima que sigui tan geniüda.
Avui,
per exemple, quan a l’estona de lectura l’Estela agafa un llibre preciós amb
peixos fantàstics de color lila, que és el seu color preferit, l’Helena
s’enfada perquè ella també vol llegir-lo i comença a pessigar-li els braços i
les cames.
L’Estela,
que no sap què fer, es posa a plorar fluixet i s’imagina que és un ocell de
color carbassa que vola amunt, amunt, s’enfila fins al sostre i ja no la
pessiguen més.
I quan
deixa de notar les ungles esmolades de l’Helena, obre els ulls i es mira les
mans, per veure si s’han convertit en ales, pensant-se que finalment ha
aconseguit tornar-se un ocell i s’ha escapat. Però no.
És la
Conxita, la mestra, que les ha separades i que renya l’Helena pel seu mal geni
incontrolable.
–Però Estela, bonica, per què no deies res?
T’ha deixat tota marcada…
–És
que… No sabia què fer –l’Estela arronsa les espatlles i es mira l’Helena, que
ja fa cara de penedida.
–Oi que
no t’agrada que et peguin? –li pregunta la Conxita, i l’Estela fa que no amb el
cap–. Doncs quan algú et fa alguna cosa que no t’agrada, li has de dir que
pari. I si no para, doncs crides ben fort fins que vingui algú a ajudar-te. No
has de deixar que et facin mal d’aquesta manera.
I tu,
Helena, aprèn a demanar les coses. No pot ser que per culpa d’aquest mal geni
li facis mal a la teva millor amiga. Au, fes-li un petó i demana-li perdó.
A
l’Estela li agraden els seus cabells, que són foscos i llarguíssims.
De
vegades s’imagina que els cabells són un vestit màgic que la protegeix del món i
la fa molt forta, però quan la mare la pentina després del bany s’adona que, en
realitat, només són cabells, i que costen molt de desembullar.
Ella
mai no diu res, però avui, quan la mare li fa mal amb la pinta, pensa en el que
li ha dit la Conxita, i diu:
–Mare,
em pots pentinar més suau? És que m’estàs fent mal.
La mare
se sorprèn una mica, perquè l’Estela no s’ha queixat mai, però li fa un petó i
li diu: _ És clar, bonica, ja aniré més amb compte. Si et torno a fer mal
m’avises, d’acord? _L’Estela està contentíssima. El truc de la Conxita
funciona!
Una
altra cosa que li agrada és anar a dinar a casa els avis els diumenges, perquè
l’àvia sempre li fa truita de patates amb croquetes, que és el seu plat
preferit, i a casa els pares mai no tenen temps de passar-se tanta estona a la
cuina.
Fins fa
poc també li agradava jugar amb el tiet Anselm, que li feia trucs de màgia amb
les cartes i li explicava contes divertits, però últimament ha començat a fer
coses estranyes i ja no li agrada gens. La tanca amb ell a l’habitació mentre
els grans xerren al menjador, li treu la roba i li fa unes pessigolles molt
estranyes per tot els cos, fins i tot per llocs tan amagats que ni tan sols
ella no els coneix.
Quan li
passa això, s’imagina que és un núvol de sucre que s’escapa per la finestra i
vola per sobre el mar, que un vent molt suau l’empeny altre cop cap a la casa i
la fa entrar pel balcó del menjador, i allà es converteix en una goteta de
pluja que cau a sobre la galta de la mare i li fa un petó molt dolç.
El
primer cop que el tiet Anselm va fer-ho, quan ella li va preguntar per què li
treia la roba, ell va dir-li que era la seva neboda preferida i que se
l’estimava molt, i que aquell joc era el joc més secret de tots. Com que
l’Estela era la neboda que més s’estimava, havia de fer-li cas i guardar-li el
secret.
L’Estela no acabava d’entendre aquell joc tan
desagradable, perquè se suposa que els jocs han de ser divertits, però no volia
fer enfadar el tiet Anselm, així que callava i s’aguantava.
Però
avui, quan el tiet comença tocar-li fins i tot els peus i l’Estela no suporta
que ningú li toqui els peus, recorda un altre cop el consell de la Conxita, i
com la mare li ha fet cas en pentinar-la, i li diu:
–Tiet
Anselm, això que em fas no m’agrada. Deixa’m estar.
El tiet
Anselm no li fa cas, i l’Estela sent que de dins li surt un crit enorme.
Un crit
tan fort que surt per la finestra i viatja mar enllà, ressona per la Xina i per
Austràlia, i s’hi afegeixen els pingüins del Pol Sud i les girafes de l’Àfrica.
I
llavors tota ella es converteix en el crit, i nota com tremolen les fulles dels
arbres de la selva, com els cargols amaguen les banyes, com els gossos es
fiquen sota els llits i tots els núvols es posen a ploure.
El tiet
Anselm li arregla la roba de seguida, i per la porta apareixen la mare i el
pare, els avis, la tieta Maria i el tiet Joaquim, i fins i tot la cosina
Míriam.
_ Què
ha passat? –pregunten tots alhora. El tiet Anselm, que de cop s’ha tornat
pàl·lid com un ou dur acabat de sortir de la closca, diu: –No, res, que
jugàvem.
L’Estela
se’l mira i diu: _ Sí, però era un joc que no m’agrada.
I corre
cap a la mare, que l’agafa a coll i li fa un petó molt tendre.
Té moltes coses a
explicar-li, a la mare, però ja ho farà demà. Avui només té ganes d’abraçar-la.
Compartir moments ens ajudarà a fomentar la
comunicació entre els infants i els adults.
Hem de
transmetre respecte, valorant-nos a nosaltres mateixos i als altres com a
iguals, respectant els drets de tots, els nostres i els dels altres.
Ens cal
transmetre la importància del propi cos,
allò que ens fa sentir malament, també pot fer sentir malament als altres.
Hem d’ajudar
als infants a identificar les persones amb les que pot confiar, que puguin
explicar el que els passa, i donar habilitats per saber com actuar davant
qualsevol situació que no els agradi o els faci sentir malament.
No sol ser comú parlar de l'abús sexual, cal
destacar què estem en una societat que acostuma a tapar tot allò que li molesta, el seguent conte ho deixa clar...
Elisenda Pascual Martí, psicòloga especialitzada
en infància i acompanyament familiar, aconsegueix transmetre a través d'aquest
bell conte el malestar i la confusió que viuen els infants víctimes d'abusos
sexuals per persones de la seva confiança.
Posa el focus a un problema que és més habitual del que ens sembla: un
problema que és difícil de parlar, per la incomoditat i també perquè calen
eines que afavoreixin la comunicació amb un llenguatge adaptat a l'edat.
Al llibre la Clara
ha perdut el seu somriure i no entén molt bé per què.
Clara sap que alguna cosa li passa, però no aconsegueix
trobar les paraules per expressar-ho.
Una història senzilla i plena de matisos simbòlics, que busca
ajudar als adults a explicar als més petits com prevenir l'abús sexual
infantil.
Hem de tenir present que...
Sovint ensenyem als infants que han d’obeir les
persones adultes, doncs saben el què està bé, però no totes les persones
adultes mereixen confiança.
Molts infants són maltractats, pels qui són responsables de
cuidar-los i protegir-los.
Com exemple
d’això és l’ús del càstig físic, davant situacions que no es sap com gestionar,
com una manera correctiva de la conducta que, avui dia, es continua aplicant en
moltes famílies.
El missatge que reben aquests infants, és que
l’agressió i la violència són comportaments acceptables i que les conductes
abusives i de submissió són la manera de fer-se valer.
Totalment inadequat per un bon creixement, on el
respecte i l’estima són l’eix fonamental per un desenvolupament sa i una bona
convivència.
Hem d’ajudar
els infants a reconèixer el seu dret a dir «no» davant situacions que no els
agradin o facin mal a ells mateixos o a altres persones.
Difícils moments per trobar-se a un mateix, deixar la infantesa i entrar
en aquest procés de canvis, sovint més ràpids dels que ens caldria no és gens
fàcil, i algunes vivències ho poden fer pitjo.
Un llibre per a infants o joves a partir dels 12 anys, ens pot fer reflexionar sobre moltes coses, ja no només el tema dels abusos sexuals infantils, sinó també en molts altres temes.
Encara que és una mica dur i pot transmetre
angoixa.
Una crònica d’un dia trepidant, viscut a
contrarellotge i protagonitzat per tres persones properes a la Bàrbara Molina,
desapareguda misteriosament i violentament quan tenia quinze anys.
Un història de mentides, secrets, enganys i falses
aparences que toca el voraviu dels mites inqüestionables.
Un relat apassionant que escodrinya la hipocresia
de la societat moderna.
Una denúncia valenta dels abusos sexuals a la
infància, les seves conseqüències devastadores i la seva invisibilitat en el
nostre món.
Dir mentides afecta als infants?
Hem de mentir als nostres fills?
És possible no
mentir mai als nostres fills?
Sembla
que l'actitud més freqüent (no necessàriament correcta) és que està bé mentir
si és pel seu bé.
El que
passa és que amb aquesta llicència es pot acabar justificant quasi qualsevol
mentida. D’aquesta manera l’infant pot arribar a desconfiar dels seus pares si veu que li
menteixen sovint.
O pitjor,
que s'acostumi a confiar en algú que li menteix sovint, acceptant-lo com un fet
normal.
És
important ser conscients de que som models per als nostres fills, ells aprenen de nosaltres i ens imiten.
Si volem evitar que
diguin mentides mostreu-nos sincers amb ells!
És
veritat que els infants ens diran mentides, dependrà del seu moment evolutiu,
forma part del seu creixement, però d’això em parlarem al proper article, així
ens ajudarà a saber quan ens hem de preocupar i quan no.
Drets dels Infants, infants segurs, infants feliços!
Cuideu-vos molt
