Dol Perinatal

 

La mort abans de néixer

Hem d’educar als infants de manera integral, com ja van comentar a l’anterior publicació, la mort forma part de la vida i no podem evitar parlar d’ella.

Els hem de preparar per a la mort i ajudar-los en el procés de dol. 

Hem d’educar per la vida i educar per la mort. 

Com ja sabem l’escola i la família tenen un  paper essencial per la preparació i vivència del dol.

El Dol perinatal

El dol perinatal, és el procés pel qual passen els progenitors d’una criatura que ha mort abans de néixer, sovint està silenciat, però  “És important que els progenitors puguin expressar com se senten, si estan tristos, enfadats…

 Que sentin que el que ha passat és veritat”, i que puguin parlar entre ells i amb els seus fills si els tenen.

Cal diferenciar entre...

Mort perinatal:

En el cas d'aconseguir les 28 setmanes de gestació o inclusivament néixer i superar la primera setmana de vida, però ocorre el decés, aleshores es parla de mort perinatal.

Mort neonatal:

Quan el nadó neix, però presenta problemes durant els 28 dies següents i mor, ocorre el que es coneix amb el nom de mort neonatal o de nounats.

Encara que emocionalment per als pares i família el dol s’ha de lliurà de la mateixa manera. 

Un bon assessorament

És molt important rebre un bon assessorament mèdic que permeti conèixer totes les opcions en el moment que es pateix una mort gestacional. Moltes vegades els metges els diuen el que faran, quan els progenitors el que necessiten és saber entre quines opcions poden escollir.

El sentiment de culpa

Algunes mares tenen un fort sentiment de culpa.

Hi ha la tendència que algunes mares pensin que potser han fet alguna cosa que pot tenir a veure amb aquesta pèrdua o bé hi ha alguna cosa incorrecta amb el seu cos. 

Moltes viuen aquest procés com un fracàs.

I quan l’experiència es repeteix i els progenitors “no aconsegueixen tenir un fill viu, és més fort el sentiment de culpa.

 

La reacció de l’entorn

Les persones de l’entorn o els familiars d’aquells que han patit una pèrdua perinatal. Cal que no restin importància, amb expressions com per exemple, “Ja en tindràs un altre”.  

Cal fer costat, més que donar consells, és important ser-hi i preguntar, què necessites?

 

Poder acomiadar-se

Existeixen serveis que permeten fer un acomiadament a aquells fills que no arriben a néixer en vida, una opció que permet anar passant per les diverses etapes del dol.

Conservar imatges, objectes o que tinguin un espai físic on poder guardar els records.

 Donar invisibilitat al dol, no ajuda a superar-ho.

Experiències d’altres famílies

Cada any a l'estat espanyol 2.500 nadons moren durant la gestació o durant el primer mes de vida per problemes durant l'embaràs o en néixer.

Com es pot assumir la mort quan s'espera la vida?

En parlem amb mares i pares que han hagut d'afrontar aquest, per exemple...

La Maria recorda que va haver de parir, sabent que el bebè naixeria mort.

"És molt dur portar el teu fill al ventre sabent que morirà. Va ser un part molt llarg. Va ser el moment més terrible de la meva vida."

La Maria va comptar amb acompanyament psicològic tant abans del part com després i això la va ajudar a assumir millor la pèrdua.

"Vam decidir i preparar molt bé com volíem que fos el comiat del nostre fill. Quan va néixer li vam fer fotos i la nostra filla petita també el va veure."

"Les mares necessiten compartir aquesta vivència amb altres persones en la mateixa situació. Els pares també tenen una pèrdua, si bé és cert que a l'inici és la dona qui necessita més atenció."

Quan hi ha germans a la família

Explicar la mort als altres fills

Els infants perceben tot el que ocorre al seu al voltant, fins i tot quan eludim parlar d'un assumpte que ens afecta o que no sabem com plantejar-ho. Alguns pares i algunes mares ens estimem no parlar d'aquests temes per a protegir els  fills/as o perquè pensen que no ho van a entendre.

"És important fer partícips a altres fills/as, independentment de la seva edat, de tot el procés perquè millorarà l'acceptació de la pèrdua i el sentiment de control de la situació. 

Ells també pateixen intensament la pèrdua, poden sentir-se culpables i tindran la necessitat d'esplaiar-se.

Encara que pot ser molt dolorós i difícil, és millor comunicar l'ocorregut com més aviat millor, passades les primeres hores de major desconcert i confusió.

Les persones més adequades per a comunicar la pèrdua del germanet seran les mares o els pares, ni un professional ni un psicòleg. Però si no podem fer-ho nosaltres, pot fer-ho un familiar o amic/a molt pròxim.

Explicar amb paraules senzilles i sinceres, adaptant l'explicació a la seva edat i enteniment.  “No estarà amb nosaltres perquè ha deixat de viure”.

En els infants de 3 a 6 anys cal explicar-les bé el significat de la mort, perquè per a ells és temporal i reversible. Hem d'evitar frases com: “s'ha anat”, o termes que li inciten a pensar que pot tornar.

Parlar del nadó mort pot ser la millor manera d'ajudar-se, els uns altres i afrontar sanament l'experiència de dol.

Un llibre, guia,  que ens pot ajudar a explicar l'ocorregut és ...

“Explica'm quin ha passat” de la Fundació Mario Losantos.

 

                                                             Entrevista

“ El meu germà el tinc al cor” 

Roser, Maria i Georgina són tres dones gironines que han engegat una campanya de micromecenatge per editar el conte 'El meu germà el tinc al cor', un conte per ensenyar els infants la pèrdua d'una germà en camí.

Amb l'objectiu d’ajudar a explicar la pèrdua als germans d’una família que hagi patit una pèrdua perinatal. 

Al mateix temps que fa homenatge a totes les mares que ho han agut de viure.

Aquest llibre és fruit de les vivències de les seves autores, amb un llenguatge senzill, i  amb claredat, una historia de resiliència.

Com a protagonistes del conte, hi ha la mare elefanta, el seu fill i el petit que creix a la seva panxa.

Ens ajudarà a parlar d’amor, d’homenatges i de la transformació de la vida.

“ La Cuna vacia “ de Mª Àngels Claramunt, Mònica Alvarez, Rosa Jové i Emilio Santos.

Un llibre que neix de la necessitat de parlar, sense por d’una realitat que viuen moltes parelles, i per la que ningú està mai preparat... 

La pèrdua d'un nadó en algun moment de l’embaràs, els fills que no arriben a néixer.

Quan aquesta dura experiència succeeix, es necessita poder abordar-ho des de diferents perspectives, amb l’acompanyament de tot l’entorn, intervenció psicològica, i el més important poder acomiadar-se...  

Fruit d’una pèrdua

L’Anna Sanchez i en Llorenç Ramon, a les 38 setmanes i 3 dies de gestació, malauradament van rebre la noticia de el cor de la seva filla, la Núria, havia deixat de batega...ells no van poder-se acomiadar com haurien volgut.

Degut aquest dolorós fet, van iniciar una campanya, que en poques setmanes els hi va permetre adquirir el primer bressol tèrmic, que facilita el comiat del nadó que mor en néixer, és `possible per un sistema que es refreda a la temperatura ideal per preservar el nadó, sense que sigui massa fred, i així els pares disposin de temps per acomiadar-se.

L’hospital Trueta té des de fa 3 anys un protocol, i ara incorporaran el bressol tèrmic, en casos de pèrdua perinatal i neonatologia, s’oferirà a les famílies que ho necessitin.

La campanya iniciada segueix activa, a fi de poder destinar bressols tèrmics a altres hospitals.

Una bona manera de pal·liar el dolor patit, el buit davant una pèrdua tan inesperada , contribuir d’alguna manera a ajudar a altres en el seu patiment.

Gracies, sempre des de l'amor

Dedicar temps al dol

 La Infància i el Dol

El Dol és un procés natural, ens ajuda a acceptar la pèrdua que hem patit.

El buit i per extensió la tristor que ens deixa la mort d’un ser estimat són molt difícils de gestionar. S’han de superar en diferents etapes.

Quan aquests llaços afectius es perden per la mort dels nostres éssers estimats, això porta com a conseqüència un estat afectiu que anomenem dol.

Hi ha tot un procés necessari durant el Dol que ens cal portar a terme, per així poder assolir la pèrdua i seguir endavant a la vida, en els infants també és així. 

A cap de nosaltres ens agrada veure trist a cap infant, però la tristor és una emoció imprescindible, tan com qualsevol altre emoció més agradable, la alegria, sorpresa o la por. 

I com a totes les emocions haurem d'aprendre a gestionar.

Així el Dol és el procés d’adaptació emocional davant de qualsevol pèrdua.

Fases del Dol

Hi ha quatre fases a assolir per superar el dol...

_ L’inicial és el Xoc, desesperació intensa i atordiment, que ens porta a negar la realitat. 

La negació

_ La recerca es produeix quan l’infant sent enyorances, en referencia a la persona perduda, com els moments que vivien plegats.

 _ Tristor i desesperança, sovint amb insomni i desconsol.

 _ El creixement, com assolim i aprenem a seguir endavant.

 Si es quedem aturats en una d’elles , patirem l'anomenat dol patològic.

En els Infants

Per parlar de dol en la infància, són molt importants els adults referents, que acompanyen a l’infant.

Si som la mare, pare, cuidador, cuidadora o qualsevol altre referent, hem d’aturar-nos a assolir el que significa per nosaltres aquesta pèrdua, que sentim, per així esta més a prop del patiment de l’infant. 

Saber el que poden esta patint ens ajudarà a consolar-lo, a escoltar-lo, també és important explicar el que nosaltres sentim, ens ajudarà a compartir el nostre dolor, alhora que escoltem el seu, ens podrem sostenir-alhora.

 

Quan l’infant pateix una pèrdua, la sensació de seguretat trontolla, cal oferir-li seguretat, acompanyant-lo i ajudant-lo en el seu procés de reestructuració.

El nostre patiment o la manca de força en aquests moments pot fer que ens sentim sobrepassats, i no puguem ser capaços de parlar de la pèrdua amb els nostres infants, hem d’acceptar-lo i demanar a una persona propera del nostre entorn que pugui acompanyar-lo, si l’infant està segur nosaltres també ens traurem de sobre aquest patiment, almenys fins que retroben les forces necessàries.  I si ens cal demanar ajuda externa, pot ser molt necessària.

Caldrà valorar

L’etapa Evolutiva de cada infant

Hem de ser sincers, no hem d’ocultar la realitat als infants, cal que sàpiguen de manera clara i senzilla el que ha succeït, ocultar o adornar la realitat només pot provocar dificultats.

Explicant com ens sentim nosaltres i aportant seguretat. 

L’edat de l’infant és important...

Des del naixement fins als 3 anys, són tan petits que no entenen el concepte de la mort com a tal però sí que perceben els sentiments d’abandonament o de separació que els genera la mort de la persona que estimaven.

Si és una persona molt propera per a l’infant, sentirà el mal d’abandonament i potser ho relacionarà amb l’absència de la persona.

 És important que una altra persona pugui aportar allò que cobria la persona morta.

Entre els 4 i 7 anys, entenen la mort de manera limitada. Doncs és una etapa on el pensament màgic predomina, per això de vegades poden pensar que la persona tornarà. Cal ser clars i explicar que això no passarà.

En aquesta edat com a resposta poden esta més irritables, no mostrar els seus sentiments…o inclòs fer pipi al llit.

De 7 a 12 anys

En aquesta edat ja poden diferenciar de manera clara la realitat de la fantasia. 

Tot i que l’infant pot entendre més clarament la mort, no sabrà com afrontar-la de manera adequada.

A l’arribar a la fase de la tristor, pot derivar a una tristesa que els inunda portant-los a la fase de depressió si no aconsegueixen expressar el que senten.

Cal està molt pendents i propers a compartir els seus sentiments.

En l’adolescència

En aquesta fase hem de tenir en compte que al costat de la pèrdua de la persona que volen, s’ajunta amb un procés personal de molt de canvi. Els amics seran de gran ajuda.

Poden aparèixer comportaments d’aïllament, culpabilitat o l’ajornar el seu propi dolor i convertir-lo en ràbia, impotència o por.

Com actuar...

Amb estima, respecte, comunicació, escolta, abraçades...

 Ho hem de comunicar als infants el més aviat possible:

En un lloc adiem i en el moment adequat, tan per ells com per a nosaltres, explicar com més aviat millor, de manera fàcil el que ha succeït, parlar directament de mort com a tal, sense adornar.

 Si és una mort que es preveia, és millor anar preparant l’infant a poc a poc i amb antelació. Poder visitar a el malalt a l’hospital ajuda a poder processar el que està succeint i entendre millor perquè la persona que volem no està on sol estar.

Per explicar-ho tindrem en compte les característiques individuals i l’edat que tingui l’infant. 

És important que responguem les seves preguntes, els donarà seguretat. I si no sabem la resposta, hem d'assumir-ho i dir-ho, doncs  per a nosaltres tampoc és fàcil entendre-ho.

Hem d’ acompanyar-los en la seva expressió, cada infant tindrà la seva manera d’expressar el que sent, hem d’esta atents i ajudar-los a saber com es senten.

Poden sentir ràbia,  derivada del dolor i la tristesa que senten.

Les conductes de regressions es poden donar en aquest procés. Com reclamar més atenció, diferents pors, sentir-se desmotivats i  aïllar-se. També podria deriva a un malestar físic, mal de panxa, de cap, dolor al pit... També pot afectar la seva atenció a l’escola.

En el dia a dia mantenir les rutines els donarà seguretat, davant els canvis podem explicar que potser algunes coses canviaran, però altres seguiran igual i això els anirà bé saber-ho. 

Així com compartir com ens sentim nosaltres, si hem de plorar o expressar la nostra tristor, els ensenyem a que esta bé sentir-se trist.

Si per el contrari amaguem les nostres emocions, ells també les amagaran, hem de ensenyar als infants a expressar-les de manera sana.

 No podem protegir els infants de la mort, però sí que podem ajudar-los a posar paraules al que estan senten i acollir-los amb tot el que vagi sorgint, sense por.

 

 Comiat

Quan arriba el moment d’acomiadar-nos, és important fer-los partícips del ritual de comiat sempre que ells i elles vulguin.

En la mesura del possible, és convenient que els nens puguin assistir al tanatori i al funeral, per així poder començar a pair el que ha passat i començar a elaborar el dol adequadament.

És important poder explicar a l’infant que el cos no sent res i que ja no pateix.

També podem buscar un lloc tranquil, que potser hem compartit junts i expressar les sensacions que tinguem.  Fer algun dibuix o collage amb fotos.

Recordar moments bonics i alguns de divertits, que ens ajudaran a somriure.

Podem acompanyar, com sempre amb contes...

Amb un conte que més que un conte és una eina clau per explicar la mort i acompanyar el dol a la infància...

“ Adios “ de Rafa Guerrero

Escrit per un psicòleg infantil especialitzat en la intel·ligència emocional.

Per infants entre 4 i 8 anys. Com l’avia de la Maria i en Lucas, es posa malalta i la porten a l’hospital, va morir. El...que és la mort, què és un tanatori, aquestes coses que van haver d’aprendre en Lucas i la Maria les podríem aprendre .

Per entendre la mort, hem d’entendre la vida, les malalties...

“ No està escrit a les estrelles “ de Green, John

Tot i que la medicina ha aconseguit reduir el tumor i li ha regalat uns anys més de vida, la Hazel segueix sent una malalta terminal.

El seu final sembla que ja està escrit. Però l’aparició d’Augustus Waters al grup de suport de nois amb càncer canvia radicalment la seva vida.

La història està a punt de ser reescrita.

Una novel·la sobre com aprofitar la vida al màxim, gaudir dels qui més estimes, estimar fins que no puguis més i, sobretot, viure

 

“ El Buit “ d’Anna Llenas

L’Anna Llenas amb les seves precioses creacions precioses ens acompanya en moltes ocasions, i amb aquesta es vol treballar la resiliència i la superació personal.

Com la Júlia sent un buit dins seu i no sap per què.

 Intenta tapar-ho amb molts taps, però no troba el que més li encaixa, què li passa a la Júlia?

“ Les coses que se’n van “ de Beatrice Alemegna

Un conte molt original, ens va exposant coses que van marxant del nostre dia a dia i que es transformen amb el past del temps.

La manera que té de mostrar aquests canvis és a través d’unes pàgines de paper vegetal, que fan que el canvi sigui més visible i entenedor.

“Així és la vida “d’ Ana Luisa Ramírez

En aquest conte es parla de la frustració, la frustració de quan no s’aconsegueix allò que volem, quan sentim decepció o tristesa. I entre les frustracions hi apareix la mort. Com ens sentim quan alguna cosa acaba o algú es mor?

Inclou un trencaclosques perquè els infants puguin repassar el que s’ha parlat en el conte.

 

“ La Lluna d’en Joan “ de Carme Solé

El pare no està gaire bé de salut, i el vol salvar de totes les maneres, enfilant-se fins a la lluna o baixant fins al fons del mar.

Una bonica història de tendresa que s’ha convertit en un conte de referència per parlar del dol.

 

 

“ Sempre t’estimaré “  de Robert Munsch

 Aquesta és una bonica i tendra història, la d’una mare i el seu fill en totes les fases de la vida. La superació de les etapes faran que, quan la mare sigui gran, sigui el fill qui cuidi d’ella i així li retorni tot l’amor que ell ha rebut des de ben petit.

Tot forma part de la vida

No oblidem mai de ser feliços!

Posar Límits

 

Els límits

 Els límits aporten benestar a les necessitats dels infants, dels adults i de l’entorn. 

Donen seguretat i ajuden als infants a entendre com funciona el seu món i a relacionar-se de manera sana. Sempre des de l’estima!

L’infant sense límits, o amb uns límits confosos, tindrà dificultats en el futur. Problemes d’autoestima, d’autoregulació, de control emocional, de relació amb els altres…

Uns límits massa severs tampoc beneficien en l’educació: generen adults insegurs, rígids, amb baixa autoestima i poca capacitat per prendre decisions.

La tasca de posar límits als més petits és dels adults que l’envolten, pares, avis, mestres, cangurs… Uns límits que han d’ajudar a aprendre a auto-regular-se i a afrontar les limitacions que s’aniran trobant a mesura es vagin fent grans. 

Però quan volem posar límits anem oscil·lant entre la permissivitat i l’autoritarisme.

Sovint posar límits ens crea sentiment de culpa, ja que generen diferents emocions als nostres infants. Si hi ha frustració, reaccionaran enfadant-se,  posant-se tristos, plorant... aquests moments reclamen la nostra capacitat d’acompanyar l’emoció. 

Tot i sent nosaltres els que la causem.

També existeix la creença de que els infants són més feliços quan estan contents, per això quan el veiem plorar o enfadar-se davant un límit creiem que els estem perjudicant. 

Cal trencar aquesta creença, ja que la felicitat no està relacionada només amb l’alegria, un infant és més feliç, quan aprèn a gestionar les diferents emocions .

Com ho farem? 

Amb sentit comú, comunicació, respecte, estima, bon humor, escolta activa i la reflexió, per adonar-nos del que podem modificar o mantenir en el nostre dia a dia a l’hora de posar límits als nostres fills.

_ Els límits han de respondre a les necessitats de cada moment evolutiu de l’infant.

_ Són conseqüència directe de l’acció de l’infant, han de ser proporcionals. De manera clara i concreta. Amb seguretat, tranquil·litat i respecte.  Sense jutjar.

Els adults un cop posat el límit, és imprescindible que siguem capaços d’acollir les emocions que emergeixen, acompanyant-los a gestionar les diferents emocions, sense jutjar-los, simplement estant al seu costat.

Els infants, des de petits, aprenen normes i valors.

 La primera forma d’aprenentatge és per imitació i identificació.

S’identifiquen amb l’adult i l’imiten. Així com a pares i adults referents, tal i com ens comportem es crearan normes i pautes dins de l’àmbit familiar, introduïm als infants en el marc de la societat, possibilitant una millor convivència.

La tasca de posar límits implica un complex i continu procés d’aprenentatge, tan per nosaltres com a adults, com per els infants.

Posar límits

Marquem les nostres normes d’una forma concreta.

Fent ús de frases curtes i ordres precises, com exemple:

 “Parlar poc i fluix en una biblioteca” “Agafar la mà de l’adult per creuar el carrer” “ seure bé a l’autobús “són formes que poden augmentar la relació de complicitat amb el teu fill.

Hem de tenir fermesa

Davant les qüestions realment importants, quan existeix una resistència a l’obediència, hem d’aplicar els límits amb fermesa.

Els límits ferms s’apliquen millor amb un to de veu segur, sense crits, i un gest seriós. Ha recollir! Fes la feina!

Els límits més suaus suposen té una opció d’obeir o no. Exemples: ‘Per què no et portes les joguines fora d’aquí?’; ‘Que faràs els deures?”.

La fermesa amb la que marquem límits també servirà de model als nostres fills per ser ells mateixos ferms quan els calgui: per aturar situacions abusives, per fer-se valer.

Tenir horaris per diferents tasques és molt beneficiós, l’hora del bany, l’hora d’anar a dormir, doncs aquí tenen clar quan toca cada cosa, arribat l’hora el rellotge ho marca i no pas els adults.

Evitant sempre la violència verbal (crits o menyspreus) i física (empentes...).

Donar opcions

Quan sigui possible podem donar als nostres fills opcions per decidir com complir les nostres ordres. Aquesta llibertat d’oportunitat fa que l’infant senti una sensació de control, augmenta la seva autonomia i redueix resistir-se.

Per exemple, si vol dutxar-se o banyar-se?, si vol peix o truita?...

Tenir opcions és una forma fàcil d’ajudar-lo a ser més autònom en les seves decisions, i a sentir que pot decidir.

Valorar el comportament positiu. 

Els infants són més receptius quan reben reforços positius (“premiar” o “lloar” el bon comportament enlloc de “castigar” el mal comportament).

És millor dir el que ha de fer (“ara hem de parlar molt fluixet”) abans de dir el que no s’ha de fer. Es tracta de canviar el “NO…” pel “FES…”

Quan el comportament de l’infant no és el correcte, hem de deixar clar la nostra desaprovació davant el seu comportament, no mostrant rebuig cap a ell

Això està mal fet!  Sempre dirigint-nos a la seva conducta en concret.

Les emocions

Quan estem cansats o enfadats, tenim menys paciència i som propensos a ser verbalment i/o físicament abusius amb els infants.

Hem d’acceptar que aquests moments no estem bé i hem de minimitzar les situacions. També els infants quan estan més cansats, tenen una actitud menys entenedora.

Hi ha moments en què necessitem portar amb més calma la situació i comptar fins a deu abans de reaccionar. Ensenyar als infants a fer el mateix, ajudarà a la relació.

Davant d’un mal comportament, el millor és poder prendre’s un moment de calma, i després parlar amb tranquil·litat, del que ha succeït.    

Llibres que ens poden ajudar

“ L’art de posar límits “ de Sonia Klias

Aquest és un llibre pràctic, basat en centenars de casos reals, en què l’autora ens dona moltes eines sobre el que ella considera tot un art: posar límits.

Com ja hem explicat els límits són una necessitat vital per als infants. Però a vegades no és gens fàcil posar-los, i el ritme i l’estil de vida que portem no ens hi ajuden gaire. Si a això hi sumem la manca de referents en una nova manera d’educar, més coherent i respectuosa amb nosaltres mateixos i amb l’entorn, el repte és gran.

“ Llibertat i límits “ “ Amor i Respecte “ de Rebeca Wild

Només en un entorn en què els conceptes de llibertat i límits, siguin entesos com a complements necessaris i viscuts amb coherència serà possible una convivència harmònica, basada en un veritable amor i en el respecte pels processos vitals de cada persona.

Aquesta obra aporta llum sobre aquesta qüestió i constitueix un valuós instrument per a totes aquelles persones que viuen i treballen amb infants.

Treballar les emocions...

“ Emocionari “ de de Rafael R. Valcárcel i Cristina Núñez Pereira / Carme Arronis Llopis (Traductor)

Un diccionari d’emocions, una eina per aprendre a identificar les nostres emocions i poder dir el que realment sentint.

Aquest llibre descriu amb senzillés quaranta i dos estats emocionals de manera directa i alguns més indirectament, envers un recorregut de forma natural que va enllaçant uns amb altres.

Ens ofereix l’oportunitat integradora com a ser humans, des de la més tendra infància, perquè ajuda a conèixer les emocions i a parlar sobre els sentiments.

Així, es podran gestionar adequadament, sentint la vida amb tot el seu potencial, sense reprimir cap de les seves sensacions o capacitats.

Un recurs bàsic per la gestions de les emocions.

Gestionar les emocions ens permetrà viure plenamente

Sigueu feliços