Dia de la (Dis) Capacitat
No som el que aconseguim, som el que superem
El 3 de desembre, és el dia Internacional de les persones amb "Capacitats Diferents" des de 1992.
Un dia en que l'objectiu és promoure benestar i els seus drets en tots els àmbits del desenvolupament.
Ens cal agafar consciència per la integració d'aquestes persones i de totes les persones del món, doncs totes tenim certes limitacions d'una manera o un'altre.
Sabem què, la discapacitat fa referència a totes les persones que poden presentar algun tipus d'absència de capacitat per desenvolupar les tasques del dia a dia, en algun moment de la seva vida. Això fa referència a tots, doncs tots podem tenir aquestes absències de capacitats!
També sabem què: Moltes persones mantenen aquestes absències durant tota la seva vida. Totes i cada una, hem de poder integrar-nos a la nostra societat.
Parlem de discapacitat quan ens referim a l'estat que derivat dels factors contextuals, s'origina dificultats per complir el dret d'igualtat d'oportunitats.
Ja sigui físic o intel·lectual, sensorial, de comunicació i parla o derivat d'un trastorn mental.
El que ens ha de quedar clar és que tots i cadascú de nosaltres, tenim capacitats, que han de cohesionar les unes amb les altres, formant part d'una vida conjunta o tots tenim espai.
En els darrers articles de tindremunfill, la cohesió, la coeducació, el canvi de mirada, han estat presents, per intentar d'alguna manera fer un canvi a les nostres vidas, mitjançant l'educació dels nostres infants, posar un petit granet de sorra per donar una empenta a la nostra societat a ser més plural i acceptar a tot l'individu per el fet de ser-ho.
El grup Xiula ha presentat " La mirada estràbica" , des del seu nou disc ...
"Descontrol Parental" en moltes ocasions hem parlat de la música, quan important és, que d'alguna manera ens vincula a estar connectats.
S’adrecen a infants, joves i famílies, parlen a les cançons de tu a tu, sobre temes que ens afecten com a societat, més enllà de si som grans o petits.
Temes com l’assetjament escolar, l’alimentació o les relacions, a ritme de hip hop, trap o rumba. El grup, esrtà format per Jan Garrido, Rikki Arjuna, Adrià Heredia i Marc Soto, amalgama l’educació social i la música, i la barreja és molt potent.
Així i per acabar el tema " Del canvi de Mirada" en aquest any tan complicat per a tots, donarem pas a la" Mirada Estràbica"
Amb "La Mirada Estràbica" es reflexa tot el que hem volgut transmetre, als diferents articles, donant com a eina la lectura, els llibres.
Us escric la lletra:
El Jaume té dues mames,
i quan li agafa la vergonya s’amaga entre les seves cames.
L’Esther va néixer amb un sol braç,
però l’hauries de veure com n’és de bona fent gimnàs.
El Gael té més de tres-centes pigues,
ho sabem perquè van comptar-les totes, les seves amigues.
La Patrícia sempre ha portat ulleres,
al cotxe li agrada mirar l’asfalt calent de les carreteres.
El Francesc fa dos anys es deia Lara,
van estar quatre mesos decidint el nom amb la seva mare.
La Valentina fa futbol i és la pitxitxi,
però no està pas inquieta esperant que algun gran equip la fitxi.
El Moha té un trastorn de l’espectre autista,
li poses un tema de Xiula i es torna el rei de la pista.
La Jéssica està enamorada de la Ruth
i li escriu en un paper el més bonic que se li acut.
L’Oriol quan parla a vegades tartamudeja
i té unes expressions tan ocurrents que a mi em provoca un pèl d’enveja.
La Yasmina és la més alta de la classe,
ens mira a tots des d’allà dalt i pregunta Ola k ase?
El Patrick té dos papes,
és tan xerraire que no calla ni cosint la boca amb grapes.
La Berta es mou pel món amb cadira de rodes,
no vegis com flipava a primera fila en el concert dels Jonas Brothers.
La mirada poc centrada,
que és la primera vegada,
que em mires tan fix,
podríem ser amics.
El Samuel viu en un centre residencial,
li estan muntant a l’habitació una nau espacial.
La Maria no pot menjar gluten,
li encanta tocar la farina i notar que les mans s’embruten.
El Jose viu amb la seva iaia Loli,
diumenge van acabar els dos vermells quan van tornar d’un Holi.
La Carmina ens parla amb les mans,
i ha aconseguit que al pati no es molestin ni petits ni grans.
El Biel té síndrome de Down,
mou les caderes com aquell cantant que no coneix, James Brown.
La Judith confon el vermell i el verd,
és molt bona trobant el seu hàmster quan es perd.
El Macià cada divendres fa dansa,
si sona bona música, el tio mai es cansa.
L’Ona va tenir un càncer en un os prop del maluc,
i ara et ven una polsera i diu: jo ajudo tant com puc.
El Yussuf té el fèmur de titani,
i és tan valent que va creuar en barca tot el Mediterrani.
La Nayeli necessita moure’s quan és a l’aula,
i mira quins dibuixos més currats que té a la taula.
Al Ponç li agrada jugar amb nines,
fa diàlegs molt més guais que amb les patrulles canines.
La Clara arriba als llocs tot xino-xano,
i ara estic feliç que sigui ella qui toqui el piano.
La mirada poc centrada,
que és la primera vegada
que em pugen formigues,
podríem ser amigues.
I després hi ha la Lluna,
el regalet que no esperàvem i que ens va venir tot d’una,
amb una mutació genètica que de manera frenètica
ens ha canviat la vida d’una forma bastant poètica.
A la meva ninona, que li falta l’equilibri,
però que amb la mà ens acarona, i és genial que amb això vibri.
I és que hi van haver dies que només vèiem tragèdia,
Se’ns anava omplint la casa de joguines i ortopèdia.
I amb això vas fent, vas tancant ferida,
que segueix coent, però és que això és la vida.
I et pot semblar que amb la vida haurem generat un deute,
però és que també en tenim una altra, que ara és fisioterapeuta.
I l’Aixa baixa fins a la Lluna
que té atrofiat el cerebel,
però que ens està donant més llum, mireu amunt,
que la lluna del cel.
La mirada poc centrada,
que és la primera vegada
que et penso escrita,
t’estimo, petita.
Que ens ensenyen a petits i grans com és la vida, des de la mirada de qui l'interpreta, i del que l'escolta, aquella percepció de cada instant.
La facilitat de comunicar, de transmetre!
Rikki Arjuna, músic del grup Xiula, diu:
_ "Volíem parlar de la diferència" estimant el que vivim , des de la realitat, els acompanya la pianista Clara Peya. Rikki Arjuna és també Educador Social.
Els seus misatges són sempre per fer del món un millor lloc per viure, des de el seu llibre ens ho demostra...
A mesura que creix i les relacions es tornen més complexes l’estimòmetre deixa de funcionar. Finalment, la Martina entén que l’amor és una emoció més complexa o diferent del que ens expliquen les pel·lícules i alguns missatges de la societat.
Maneres d'entendre la vida!
És energia i sentiment, sense deixar de banda el crit i el compromís amb la llibertat. La seva forma personal de tocar ha fet que sigui considerada una de les pianistes catalanes més escèniques i transgressores.
Feminista declarada, es defineix a si mateixa com «inquieta, visceral, intensa i transcendent». Clara Peya fuig de tòpics i, sobretot, creu en el poder de l’art per a la denúncia «a la meva música li dic romàntic-contemporània o punki-romàntica».
La música ho és tot per a ella, utilitza el piano per a expressar-se, ser lliure i transmetre idees.
Viure des de la llibertat i el respecte, sent bons comunicadors
Les emocions
Les emocions es poden reconèixer com una manera particular de relacionar-nos amb el món. Reaccionem als esdeveniments que passen al nostre voltant, aquests fets fan que sentim alguna cosa al respecte i responem segons això.
Moltes vegades aquesta resposta emocional és tan ràpida que deixem que les emocions ens controlin, no tenim temps de aturar-nos a pensar.
Les emocions serveixen de guies per valorar de quina forma actuar i respondre davant de situacions i tasques diferents.
Davant les diferències hem de poder obrir la ment, i aprendre d'elles, doncs totes són enriquidores, però hem de recordar abans, d'obrir bé els ulls, per veure allò que és invisible, i fer-ho visible entre tots!
No hay comentarios:
Publicar un comentario