Els infants connecten amb la Natura

 

Les pedres i els infants

Les pedres desperten l’interès dels infants, conviden al joc manipulant i experimentant les possibilitats de cadascuna i/o de la seva combinació , no hi ha pressa , no hi ha objectiu de tasca, sorgeix el plaer a través del joc i dona lloc a petits aprenentatges

De ben segur que alguna vegada els nostres infants han trobat una pedra i ens l'han regalat..._ Té, per tu! 

Potser ens agrada aquest gest o ens ha semblat estrany, però el fet de que un infant ens regali una pedra és molt important, és la seva manera de valorar el món que l'envolta. Durant la infància hi ha una connexió natural amb la natura, de forma innata, què per desgràcia sovint perdem quan ens fem grans.  

Tots sóm fruit del miracle de la natura, apreciar el món que ens envolta sempre ens serà gratifican. La natura transmet sensació de permanència, de seguretat, de benestar.

Les pedres

Són un recurs natural que obre la imaginació dels infants, de creativitat, d'igual manera les conxes de la platja, gaudir amb la sorra, les branquetes dels arbres, les fulles... Totes elles tenen infinites possibilitats creatives. Són una font inesgotable d'imaginació pels infants. Per aquesta mateixa raó els infants s'ha senten atrets per tots els elements naturals.

Amb tots ells interpreten diferents jocs, s'inventen personatges i històries, també les poden pintar escenificant diferents animals o coses.

Jocs com el tres en ratlla...

Si deixem  lliure la imaginació dels infants, la seva creativitat no té límits...

També les pedres poden ensenyar als infants a ser forts

Doncs són més forts del que creiem. A l'educar als nostres infants, l'oblidem, i ens tornem protectors, sovint més del que els infants necessiten. 

Com adults entenem la pedra com a forta sempre, però tot i que són fortes també es desgasten si estan espossades a les inclemències del temps, el mateix ens passa a nosaltres. 

Però pels infants, a l'agafar la pedra senten la seva força , el seu poder, aquest que no perdran mai i perdurarà en el temps, convertint-se en un regal que durarà tota la vida. Simbolitzant aixi un lligam etern, entre nosaltres, entre els uns i els altres, per aquesta raó és el regal ideal per aquells que estimem, doncs l'amor que ens tenim no morirà mai. 

 Així quan un nen o una nena ens regala una pedra té un gran significat emocional que cal tenir en compte. Amb aquest present ens mostra que sóm persones importants a la seva vida, per aquest motiu sol buscar aquella més bonica, brillant o gran.

Ells saben que les pedres són dures, que no es fracturen fàcilment i que les podem guardar eternament, igual que el seu amor envers a nosaltres.

Agraïm cada una de les pedres que ens regalen els infants perquè són especials i màgiques.

Connectar amb la natura ens dona força al mateix temps què ens fa sentir pau interior. 

Als infants els hi transmet un sentiment innat saludable, passió per protegir, estimar i cuidar a qualsevol ser amb vida, plantes i animals.

És una necessitat vital per petits i grans que, si no la satisfem, pot tenir seriosos efectes negatius a la nostra salut física, mental i emocional.

Beneficis mentals

_ Disminueix els nivells d’estrès negatiu i afeccions associades com a angoixa, tristesa, malestar, depressió…

_ Com ja hem dit abans, augmenta la capacitat creativa i artística.

_ Augmenta l’autoestima. 

_ Ens ajuda a millorar el descans, doncs molts infants i adults tenim malsons, que la relaxació que ens dona els espais naturals ens proporciona un descans més adient. 

Beneficis físics  

_ Millora del nostre sistema immunitari, de les nostres defenses enfront de virus, bacteris, etc.  

_ Relaxació dels nostres músculs, redueix el dolor crònic de certes malalties d’origen inflamatori.

Ens fa ser més solidaris

El contacte amb la natura ens obre una sensibilitat de tendressa, que ens fa ser millors amb nosaltres mateixos i amb la resta de persones que ens envolten, i amb tots els essers vius.

Inclòs a fer una... 😏

" Sopa de Pedres"

Sopa de pedres és un conte popular que s’explica a una bona pila de països del món. 

A tot arreu, el relat té una mateixa estructura...Un soldat, un monjo o un pelegrí arriba a una nova ciutat, afamat i cansat. 

La gent li gira l’esquena, però amb molt d’enginy, ell aconseguirà crear una fantàstica sopa de pedres gràcies a les aportacions de tothom. Aquella sopa representa un símbol de solidaritat i sacsejarà les consciències dels vilatans que giraven l’esquena al foraster.

Aquesta història s’ha narrat arreu, s’ha posat per escrit en nombrosos llibres, ha aparegut en sèries, en pel·lícules, se n’han fet cançons. 

A Catalunya, aquest conte ens va arribar de la mà del gran animador i narrador Xesco Boix...

Diu que una vegada, fa molt temps d’això, hi havia un país que estava en guerra. 

I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. 😔

Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana...

Un dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d’ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:

_ Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

La mestressa de la casa se’l mira i diu: _ Però, que estàs tocat del bolet? Que t’has begut l’enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però… com t’atreveixes…? Mal llamp t’arreplegui…!

 I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat…! 

Prova fortuna en una altra casa, truca i diu: _ Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

La mestressa se’l mira de fit a fit i li diu: _ Però, que estàs boig? Que no saps que no n’hi ha, de menjar? Com t’atreveixes a demanar-ne?  I també a puntades de peu i empentes el treu a fora. 

Pobre soldat…! 

Ho va provar en un altre porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta: _ Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí…!

I és que la gent d’aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se’ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n’anés.

 Ah!, però el soldat no es va donar per vençut…

 Travessà el poble de cap a cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu: _ Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres. Les mosses van riure.

_ Una sopa de pedres…? Però que estàs boig? I se li’n reien. 

El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara.

_ Soldat, què tens? Perquè plores? _ És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la.- respon el soltat.

_ Que et podem ajudar?- pregunta en Martí...

_ I tant, mainada…! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc. El soldat respon.

En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien: _ Podem tastar la sopa?

_ Calma, calma!- exclama el soldat.

La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu: _ Mmmmm…! Que bona… Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.

Una noia que es deia Elisabet digué: _ Però, si jo en tinc a casa meva…!

Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. 

Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:_ Que bona…! 

Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.

Un noi que es deia Lluís li fa: _ Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.

 I també faltarien patates i arròs.

Doncs jo puc treure les patates de l’hort.-digué l’Anna.

 _I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar!- exclamar l’Ester.

Mentre, la Fina es preguntava que podia portar.

_ No tens pas enciam?- li va demanar el soldat.

  _ Sí que en tinc! Ara hi corro!-respongué la Fina.

       I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. 

La plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que remenava l’olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué:

_ Aquesta sopa ja està. Mmmmm…! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai! _ Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.

 

_ Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom!- va exclamar el soldat.

       Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble!

I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.

Ara un llibre que ens pot portar com adults a sentir com d'important és connectar amb la natura...

" Tornar a la Natura " de Josep Gordi

Josep Gordi construeix un escenari adient per posar sobre la taula d'una manera ben actual i novedosa un tema recurrent dels darrers segles en el pensament i la literatura occidental: la nostra relació amb la naturalesa, no només com a individus sinó també com a espècie. 

Segur què ens anima! 

Cuideu-vos i sigueu feliços!